19 de febr. 2018

No et miris el Riu. microrelat

Paraules ofegades, plors silenciats Hi ha gent que en silenci crida. Que ho diu tot sense pronunciar paraula. En canvi n’hi ha d’altres que sense obligació de dir res, no saben callar. Passegen pel pont dues voltes al dia, l’anada i la tornada de missa. Però sempre una s’atura i mira cap avall. No sempre és la mateixa. Però totes dues miren el mateix. El no-res. Tenen por. Ja no són joves, tenen una edat i encara tenen por. Igual que els homes que passegen per allí a la nit, i s’estimen en secret. Igual que la xiqueta que creua el pont dues vegades i no vol tornar a casa perquè està el seu pare. Igual que el capellà. Igual que l’alcalde. Igual que tu. Igual que jo. Igual que tots. Un món mal repartit, amb molta gent que parla sense saber i poca gent que sap callar. Però tots mirem el Riu. És l’únic que acalla a tots. Ell crida i no pot parlar. És una ànima tancada al fons, que només vol amor. Peró quan s’apropa algú, mor, i ell no pot fer res. Què passa amb el Riu? Maleït siga tot. Sergio González Cariñana 2n Batxillerat- IES Malilla