26 de març 2012

Les frases del Diàleg

Quan falta poc més d'un dia perquè comence el Diàleg amb Carles el Saure, presentem ací les frases més votades pels lectors del Nou llibre de les bèsties. De totes, la que s'ha citat més vegades és la següent:
Potser el capità té raó: a vegades […] la ciència està a l'altura de la poesia (p. 175).
A continuació, el segon fragment més esmentat ha sigut: 
Tenim principis: volem conèixer, compartir, admirar, però mai destruir (p. 137).
Finalment, també han cridat l'atenció aquestes dues citacions:
Erosió és el frec d'Eros, l'amor, i els seus efectes en el cos que el rep (p. 273).
Els científics solen ser vists per la societat con a robots freds sense sentiments ni conflictes, però com la majoria de 'veritats' generals alimentades per mitjans de comunicació mediocres, això no s'adiu amb tota la realitat; els científics són persones amb pors, incerteses i molta feina de reflexió (p. 183).

23 de març 2012

FRASES IES SEDAVÍ

Salutacions de nou des de l'IES Sedaví. Ací teniu les frases que ens han enviat els alumnes i les alumnes. Com que amb els contes vam fer un concurs intern i una selecció, en aquest cas les posem totes, fins i tot la d'una professora. Fins aviat.

1. “L'hamaca propaga amb la seva imatge la promesa d'una estona suspesa en el temps” (Ana Gascó)

2. "Observar-les els dies de sol mentre es desplaen sobre el riu Titicaca, deixant meravelloses esteles irisades, com si un calidoscopi rutilant es destenyís en l'aigua." Pàgina 164, Papallona Narcís. (Tamara Díaz)

3. “Per al Dr. al-Yahia el fet que una estratègia col·lectiva tan precisa i solidària no sigui molt comuna entre els humans, expressa la seva decadència biològica i moral.” (Rosa Salvador)

4. "Els seus crits i laments han fet plorar la Dra. Shi i desafiat els coneixements de la Dra. Ocacka". (Pàgina 191) (Sara Fernández)

5. “Després de 10 dies de caminar pels commovedors paratges d’Hiperpotàmia hem fiat el Dragonfly, quietament ancorat ala caleta on el deixàrem.” (Carla Martínez)

6. “El camell era una mena de cavall ros amb dos geps i cap de girafa sense banyes.” Pàg. 307, Camell Albromàntic (Paola G. Pereira)

7. "Hi ha alguns dies a Janardan que la gent sembla feliç, com si visquéssim un llarg diumenge, com si el temps s'hagués detingut en una rialla, una olor, una conversa." (pàg. 350) (Amanda Martínez)

8. "Aquí ja hem acceptat que el vent i moltes coses no volen ser coneguts; i cregui'm, no es viu malament, així." (Vicent Vila)

9. “Erosió és el frec d'Eros, l'amor, i els seus efectes en el cos que el rep.” (Elena Robles)

10. "La ciència està a l'altura de la poesia" pàgina 175 (Esperanza Ramon)

11. “El nombre de pollets que sortia de cada dau coincidia amb el nombre de dau de la cara que mirava amunt” . Au de l´Atzar o Dau Fènix (Ismael Gómez)

12. “El vertader científic no pot condemnar mai un ésser viu; la nostra tasca és comprendre, no jutjar” (pàg. 333) Sònia Tur.


Frases seleccionades per l'IES el Quint de Riba-roja

Amb una mica de retard, però ja hem seleccionat les frases que volem destacar de l'obra. En són dues:


"No hi ha cosa més pura que la idiotesa dels puristes".

"[...] la terra a la qual podria dir que pertany (i no viceversa)"

També n'hem barallat d'altres:

  • "La meva profunditat consisteix a escoltar-me i respectar allò que desig, cosa que inclou indefectiblement el respecte als altres".
  • "L'aspiració cultural d'un poble no hauria de ser col·locar els seus monuments en un museu ni transformar-los en runes visitables".
  • "Tenim principis: volem compartir, admirar, però mai destruir".
  • "Exte-nuats: 'nus, lligats per una abraçada i cansats'".
  • "Meravelloses esteles irisiades, com si un calidoscopi rutilant es destenyís en l'aigua".


21 de març 2012

Frases seleccionades per l’alumnat de l’ IES Campanar



“Per tant podem afirmar amb tota seguretat que com a criatures esquiven el darwinisme i viuen més enllà de les funcions bàsiques que defineixen totes les altres.” (p 153)

" La ciència està a l' altura de la poesia" (p 175)
 
"La massa dicta a l'espai - temps com corbar-se, i aquest li dicta a la massa com ha de moure's" (p 175)

“Diuen que brillen ara, però la llum que ens n'arriba brotà fa milers d'anys i podria haver deixat de fer-ho, ser fictícia.” (p 208)


(...)"ha observat que Oliveira i Magdalena Lee s'estaven simultàniamant" (p 171)

¿No té la impressió  que la idea general és que qui no fa el que fa la majoria està equivocat?.Cal destacar-se, capità, actuar, i no pel mer fet de ser diferent,això és igual  de banal que no fer-ho, sinó per ser un mateix. (p 184-185)


-D'aquí que es deixin acaronar pel vent i representin d'immediat la forma de les carícies.  (p273)

-Encara fumeja, melancòlica entre les cendres, la bocinalla carbonosa del seu cap. (p 344)

-Nosaltres volem afegir que, si això és cert, perjudicar l'economia nacional no equival sempre a perjudicar la felicitat de les persones, almanco en un país ple de platges, palmeres, peix, fruits, guitarres i sol.(p 260)








19 de març 2012

Frases seleccionades per l’alumnat de l’IES Enric Valor de Picanya


"[...] la ciència està a l'altura de la poesia." Pàg. 175.

"La veritat és que és un excel·lent biòleg, però els atemptats contra la natura li fan pedre els papers". Pàg. 177.

-Erosió és el frec d'Eros, l'amor, i els seus efectes en el cos que el rep.

''Però com totes les terres o savieses, aquesta és inútil si qui t'estimes és lluny''.Pàg. 293

''Per a un naturalista, hi ha poques coses més benaurades que contemplar els éssers vius, feliços i lliures''. Pàg. 288

''Consideram que per damunt del nostre honor hi ha la natura''. Pàg. 136

''Tenim principis: volem conèixer, compartir, admirar, però mai destruir''. Pàg. 137

''Com a científics creiem en l'home i la dona, i també en les religions, però no en un déu biocreador''. Pàg. 155

La inclinació a considerar-se molt més definits per la seva aparença externa que per la interna. Pàg. 332

Així fou com el bruixot guanya el seny perdent el cap. Pag. 347

"[...] les papallones empal·lideixen i queden convertides en cendra enfonsada." Reinterpretació del mite de Narcís. Pàg. 164.

18 de març 2012

Iguana luminescent (Amblyrhynchus luminosa musicalis)

Per la Dra. Pastora Lobo

Avui, després d’una llarga travessia, hem arribat a terra. La nit fosca no ens ha deixat desplaçar-nos cap a l’interior i hem fet el campament a la mateixa costa, al voltant d’un gran foc. Sense esperar-ho hem viscut els moments més increïbles de la nostra vida i de segur que els recordarem per molts anys. Quan la foscor ja era del tot evident i les poques branques eren quasi apagades, el capità Jan ha descobert entre les roques i la vegetació unes estranyes llumetes que anaven prenent més intensitat a poc a poc. Hem restat immòbils, quiets, perquè els sons que ens cicumdaven ens feien pensar en la dolça melodia d’una orquestra de flautes i anaven apropant-se fent visible la seua intensa llum.

Els nostres ulls han observat un altre descobriment extraordinari en aquella illa llunyana que tant havíem desitjat visitar des del començament del nostre viatge: les espècies desconegudes fins al moment les comptàvem per milers i, sense dir una paraula, tots intuíem que des d’aquell instant la ciència, en general, i l’estudi de la biodiversitat, en particular, canviarien radicalment de paradigma.

De totes aquestes espècies que hem vist, l’Amblyrhynchus luminosa musicalis ha estat, sens dubte, la més admirable i preciosa. Tot el seu funcionament i la seua estructura trenquen els esquemes de la física. Desprén una llum intensa d’un rosa fúcsia que inclús ens molesta als ulls. Tots els vegetals pròxims a aquest ésser extraordinari són del color de la seua pell. Posteriorment, en estudiar-la, s’ha arribat a la conclusió que aquesta intensa il·luminació permet una “fotosíntesi rosa” en els vegetals que es tradueix en l’elaboració d’unes fruites exòtiques que suposem d’un alt nivell energètic.

El seu sistema de fonació els permet una bellíssima sonoritat perquè la seua llengua té la possibilitat d’enroscar-se, xiular i produir notes musicals segons la posició adoptada. Mai no havíem escoltat un so tan dolç ni contemplat una llum tan intensa. Com si els estels del cel hagueren aterrat.

JÚLIA HUERTAS LLEDÓ. 2n Batx. B. IES Jaume II el Just

LLIMOLL HUMENOS

No podíem ni imaginar allò que els nostres ulls veien. Tots els científics que, juntament amb mi, decidírem començar l’expedició cap a les illes del Pacífic feia ja unes setmanes, mai no haguérem imaginat que podríem observar amb els nostres propis ulls el “llimoll humenos”, una espècie de peix que necessita eixir a la superfície per poder respirar, i també, a diferència de qualsevol altre tipus d’animal aquàtic, pot parlar.

El “llimoll humenos” havia habitat originàriament al mar Mediterrani i, a causa de la seua grandària aproximada de dos metres, era una de les espècies més grans que podíem trobar a la costa est de la península ibèrica. Però, per causa de l’augment de la temperatura del planeta, molts animals estranys fins al moment van buscar altres zones fredes, a banda dels pols, per conviure en un hàbitat adequat al seu estil de vida. Aquests animals foren anomenats “sirenes” per alguns biòlegs marins i es dirigiren cap al Mediterrani on desplaçaren l’espècie autòctona:“llimoll humenos”, per ser més forts i tindre més recursos per trobar aliment. Per això suposem que aquells es dirigiren a l’oceà Pacífic.

Aquesta espècie de dos metres de llargària sols es comunica amb altres membres de la seua espècie utilitzant l’ “humenosiode” –així hem anomenat la llengua que parlen. A més, són de color groc viu i s’alimenten per un orifici denominat anus.

LOLA DELAMO PALOMARES. 2n Batx. B. IES Jaume II el Just

La frase del llibre ( Col.legi Pureza de María-Cid)

Aquestes són les nostres frases:

Si no fos perquè n'he tocades la roca i la terra amb les mans, diria que no són muntanyes, sinó núvols de pols arrelats en terra."

A vegades, com en el cas de les intuïcions d'Einstein i Minkowski la ciència està a l'altura de la poesia. (pag 175)

Els cientifics solen ser vists per la societat con a robots freds sense sentimentsni conflictes, però la majoria de 'veritats' generals alimentades per mitjans de comunicació mediocres, això no s'adiu amb tota la realitat; els científics són persones amb pors,incerteses i molta feina de reflexió. (pag 183)

Hi ha alguns dies que la gent sembla feliç, com si visquéssim un llarg diumenge, com si el temps s`hagués detingut en una rialla, una olor, una conversa.

Crec sincerament que un dels errors de la societat tecnològica és l'allunyament de la terra i els seus ritmes.

17 de març 2012

Monill (Lepus vere)


Dra. Carla Ferrando, Dra. Lola Delamo, M. Garcia (becari) i L. Bosch (becari)

16 de maig, a bord del Mercuria

Aquest matí, prop de la costa de Còrsega, hem divisat, mentre fèiem l’expedició, una espècie de la qual cap de nosaltres no havia sentit parlar mai. Hem arribat a la conclusió que no estava catalogada i que ho havíem de fer nosaltres. Hem acordat que la nova espècie descoberta pertanyia a l’ordre dels Lagomorpha, de la família dels Leporidae i al gènere dels Lepus. Aquest conill presenta trets característics de la seua espècie amb unes adaptacions que, possiblement, el facin més resistent front a la selecció natural.

Les característiques avantatjoses que el feien tan particular tenien relació amb el seu sistema locomotor i amb el seu mode de vida, relacionats els dos amb la manera d’alimentar-se.
Les que haurien de ser les seues extremitats posteriors robustes amb una conformació atlètica, són substituïdes per una espècie de moll que els ajuda a realitzar bots i acrobàcies encara més impressionants que les de l’espècie més coneguda, permetent-los efectuar salts fins als cóps dels arbres, tant per a escapar dels depredadors, com per a poder alimentar-se’n de les fulles més tendres.

Per aquestes singularitats hem estat discutint el nom de l’espècie durant el sopar, fins que la Dra. Lola Delamo i la Dra. Carla Ferrando han decidit atorgar-li el nom de “monill” per unanimitat.

Carla Ferrando Cordo. 2n Bat. B. IES Jaume II el Just

15 de març 2012

Papallones perfumades (Papallonus perfumatis)


Dr.Meison, H.Spielberg,P.Poltrakis (col.laboradors del laboratori)


29 de febrer, Badia de Mailis


Són conegudes i desitjades als cinc continents i, únicament, endèmiques d´una petita part d´aquest món. Quan vaig tindre l´oportunitat, no vaig dubtar ni un segon que l´anava a aprofitar. Amb companyia del doctor Meison i el seus col.laboradors prenguérem viatge cap a Mailis per observar i estudiar els famosos lepidòpters Papallonus perfumatis. El viatge amb vaixell va ser esgotador per la successió de tempestes tropicals amb què haguérem de lluitar, però aconseguirem arribar al nostre destí.

No està sent tasca fàcil trobar el nostre objectiu, hem tingut que creuar la selva i pujar un turó d´alçària mitjana per poder divisar-les. Les llegendes populars no exageren a esmentar la bellesa d´aquesta espècie, són tan grans com les conegudes Ornithoptera alexandrae ,però estes són úniques! Del seu tórax, petit i negre, naixen un par d´ales de similar grandària, amb dues parts, la davantera i la posterior, que donen la sensació de quatre ales; el seu màrgen extern és negre, de manera que en destaquen molt més els colors, vius, preciosos i de gran varietat: n´hi ha de verds, rojos, blaus, grocs, rossos, taronges i morats, tots mesclats en xicotets requadres limitats pels nervis; tot un espectacle visual que sembla l’arc de Sant Martí. Fixant-te en la seua part anterior, trobem l´origen del seu nom; del cap, n’eix la probóscide, una petita pua d´on eixen diminutes molècules que desprenen suaus i delicats olors. Segons P. Poltrakis, la intensitat del perfum augmenta durant l’època de la metamorfosi o en situacions de perill, desprenent tal quantitat de perfum que es pot olorar a l´altre costat de l´illa. L’èxtasi olfatiu arriba al clímax quan diverses papallones alcen el vol i desplegen per complet les seus ales alhora que desprenen, en petites explosions, un núvol de partícules daurades que deixen una fragància indescriptible, una mescla olfativa i visual, inesborrable en la meua pituïtària i memòria.




Nuria González 1º B Batx.- Col.legi La Purísima-Torrent

Fornmolla (Pistrinum amantis)

Dra. Baidal, Dra. Fredericksen, Dr. Gök

Avui, mentre estàvem investigant sobre la flora d’aquesta regió, he caigut a terra. Açò ha donat lloc a dos conseqüències catastròfiques. La primera, m’he fet un tall al genoll. La segona és que la Dra. Fredericksen ha sigut devorada.

Gràcies a la meua caiguda, he descobert dos Pistrinun amantis que caminaven en la meua direcció. Aquests insectes pertanyen a l’ordre dels himenòpters. Per açò els he confós amb formigues comunes. Però aquestes fornmolles tenen unes característiques particulars de la seua espècie. Tenen les antenes al pronot, el seu exosquelet té un color blavenc i caminen cap arrere. He vist que tenien unes molles de pa a les mandíbules, però quan han desviat la seua trajectòria 95º m’he adonat que anaven produint aquestes molles i les anaven deixant pel camí. Hem dut unes mostres al laboratori i hem estudiat la seua composició.

Eren un 99% glucosa y un 1% de una substància desconeguda. La Dra. Fredericksen ha decidit tastar-les, s’ha menjat una i al moment volia un altra. Ha eixit del laboratori i la resta l’hem seguit per a observar l’estrany comportament que estava experimentant. Ha començat a seguir a les fornmolles menjant-se cadascuna de les molles que aquestes anaven produint.

Cada vegada era més menuda i caminava tan a pressa que ens costava seguir-la. El Dr. Gök l’ha agafada però aquesta ja era tan xicoteta que si li haguérem ficat pètals al voltant del coll, hauria sigut una bonica flor. Quan hem pensat que estava fora de perill, ha mossegat el Dr. Gök, qui ha pegat un crit i la ha soltat.

L’últim que hem vist ha sigut que la Dra. Fredericksen entrava al fornmoller. Hem descobert que l’1% desconegut de les produccions de les fornmolles és addictiu i que poc a poc et van reduint en grandària, i d’això les formolles es beneficien. Quan et penses que no et fan mal, que segueixes igual i que les fornmolles t’ajuden a aconseguir el que més necessites, aquestes et devoren lentament.

ÚRSULA BAIDAL TERUEL - 1r BATXILLERAT B - IES Laurona

BOA ROJA ( REPTILIA EXTINTORIS)

La boa roja (o boa extintor, com se la sol nomenar) és una estranya varietat de serp de l’espècie dels boidaperinaes.

Aquest curiós éssers sols habita als medis urbans. Concretament, dins uns habitatges quadriculats, metàl·lics i cristal·ins creats pels humans, en els quals l’animal habita la major part del temps en un estat inactiu d’hibernació. En aquest període roman immòbil, enrotllat sobre sí mateix. La boa roja és una serp d’uns 20 cm de diàmetre que pot arribar a mesurar fins a 30 metres de llargària, però que sorprenentment sols pesar entre els 8 i 12 kg. El rèptil presenta una característica pell, formada per unes blanquinoses i opaques escames.

Quan desperta del seu estat d’hibernació, utilitza els moviments ondulatoris de les seues escames ventrals per a desplaçar-se. I així poder anar a la recerca d’alguna presa. L’alimentació de la boa roja és molt específica, ja que aquesta serp sols s’alimenta del foc.

Aquest rèptil, posseeix uns orificis nasals molt sensibles que poden detectar el fum del foc a grans distàncies. De manera que, una vegada l’animal ha detectat la seua presa, es desplaça fins on aquesta està i segrega una gran quantitat d’aigua al interior de la seu boca que després llança en dos dolls a través de la seua llengua bífida, per atrapar al foc, i així alimentar-se’n.

A més, una altra curiositat d’aquesta espècie, és que no muden la pell, i que són éssers hermafrodites. Produïxen còpies de si mateixes.


Marta Gay - 1r Batxillerat B - IES Laurona

LLIBRAU (avis libris)

Es tracta d’un animal vertebrat, amb dues extremitats, de pigmentació molt variada i de tamanys diferents, que oscil·len entre els 50 cm per 25 cm de diàmetre fins als 80 cm per 40 cm. La seua columna vertebral sobreïx uns 3 centímetres del seu tronc. Per la part central del tors apareixen; potser el més sorprenent d’aquesta espècie tan antiga, els seus òrgans repartits de forma aleatòria però lineal i sense un tamany determinat (depèn de la llargària del llibrau).Aquestos òrgans són visibles, perquè la seua pell no reflecteix la llum i contenen una alta proporció de melanina.

La forma tan característica d’alimentar-se es produïx per mitjà dels seus òrgans, repartits en els seues ales, que atrauen la seua presa. Després de tindre un contacte visual directe, comença l’alimentació.

Fa pocs anys una espècie vinguda d’Amórica li va obligar a evolucionar, perquè les seues preses es veuen atretes per la pigmentació de l'imnotivisió o una subespècie d’aquets: els imnotijocs. El llibrau va perdre les seues extremitats i la cavitat reproductora de la femella va augmentar considerablement, fins a contenir 300 ous.

El llibrau és un au meravellós i fascinant, que ens va canviar la vida, perquè després de el llibrau s’ha alimentat, la presa canvia completament, no de manera negativa, sinó perquè la mirada es torna més profunda, la seua imaginació creix i la curvatura dels seus llavis es torna més allargada, fins i tot pareix que la presa li agrada ser atacada per un llibrau.

Raquel Rivas Ferri - 1r Batxillerat B - IES Laurona


Raikuol Luminem

Investigadora Serafinna Biaqua, Dr. Adrien Wolfnstein i el Capità Faahn.

20 de novembre- Al nord de Noruega


Després d’un viatge de 10 setmanes, buscant els millors exploradors i investigadors per a aquesta missió. Jo, Serafinna Biaqua, investigadora en cap, he iniciat la recerca del Raikuol.

Diuen que sols ix per la nit amb la lluna plena o amb l'aurora boreal.

Viatjàvem al petit vaixell del Capità Faahn. Quan vàrem arribar al cim Llampec, els aborígens invocaven l'aurora boreal, la porta dels esperits.

Pujàrem 1.000 metres i com les temperatures eren molt baixes, ens vàrem resguardar a les nostres tendes i vam veure l’aurora boreal. I enllà estava, la bèstia. Un gegant tigre blanc amb reflexos blaus i taques daurades amb una mena de purpurina platejada. Tenia un ull daurat i l’altre envoltat per un mecanisme. Les potes darreres eren d’àguila, també tenia una cua amb plomes de distints color que acabava amb un punxa amb punxes. I del llom li eixien unes venes ramificades, que estaven plenes d’energia blava, alhora eren també ales per volar. Vàrem seguir-lo i quan vàrem girar la muntanya vàrem veure les cries. Vaig ordenar la tornada cap a Alemanya on, mesos abans, el ministre Arfleimengh, m’havia ordenat destruir la pobra bèstia.


Irene Vacas. 2n de Batxillerat B. IES Enric Valor de Picanya



CRAGON (Cabricus Dragonus)

Fa qüestió d'un mes vaig trobar aquest sorprenent animal, que és meitat drac i meitat cabra. L'he anomenat Cragon.

Després d'un mes dedicant-me a observar-lo i estudiar-lo, he descobert moltes coses interessants: aquest estrany animal s'alimenta de forma distinta depenent del lloc on habite. Si habita a praderes o valls, s'alimenta d'herba, si viu en profunds boscos, menja carn, i si habita en coves al costat de volcans, s'alimenta de foc.

Els mascles es diferencien de les femelles per les banyes allargades i l'aparell reproductor, i perquè les femelles són més grans. Tant femelles com mascles, amb les banyes incloses, poder fer un metre d'alt i d'ample.

Si viuen als boscos, les femelles cacen mentre els mascles tenen cura de les cries.

Poden volar a una velocitat de 30 km/h i córrer a 25 km/h.

També he descobert que aquest animal mamífer s'emparella a la primavera.

Raquel Martín - 4t ESO

IES Beatriu Civera



Gurripulli ( Magnis Itineribus)

Dr. Albert Arnau i el seu ajudant Alexandre Quadra


3 d'octubre, 5 de la vesprada, Illa Gurriota, costes de l' Àfrica més oriental. 25 graus de temperatura. 43% d'humitat.


Ens trobàvem el Sr. Alexandre Quadra i jo explorant aquesta illa, semi-verge i despoblada quan vam trobar una pomera amb unes pomes en la seua majoria verdes, d'un color molt clar. Vam decidir prendre unes mostres d'aquella nova varietat de fruiter.

Vam adonar-nos que, malgrat estar completament ple de fruites, era un arbre solitari. Amb els guants de goma vam allargar la mà per agafar un exemplar d'aquella fruita i quan el meu ajudant Alexandre la va a penes fregar, de sobte, es va tornar roja i va caure a terra. Estranyament, ocorregué el mateix amb totes. Ens vam mirar incrèdulament quan, la primera “poma” se n’anà ¿Se n'anà?. Sí, es movia. No ho podíem creure. N’agafí una i quina va ser la meua sorpresa quan vaig veure que era un animal.

Caminava com les tortugues, treia cametes de pardalet i uns braços curts amb manetes, paregudes als humans; obria uns ullets rojos que eren simples obertures. Quina troballa! Vam decidir dir-li Gurripulli en honor al nom de l'illa on el vam trobar i Magnis Itineribus (marxes forçades) pels problemes per caminar amb aquelles potetes.


Albert Arnau. 2n de Batxillerat B. IES Enric Valor de Picanya

14 de març 2012



ORQUÍDIA INCANDESCENT (Orchidacea metallica)

Dra. Irene Guerrero

13 de març

Com si d’una lluerna es tractara, l’orquídia incandescent s’il·lumina en caure la nit.

La característica principal és el dimorfisme sexual: consta d’una flor (part femenina) i una mena de coleòpter primitiu (part masculina). I és que, sota l’abdomen, el coleòpter té un òrgan que posseeix luciferina, una substància que, en reaccionar amb l’oxigen de la respiració, produeix llum platejada. Ancorades al tòrax d’aquest espècimen, s’enlairen unes vistoses ales en forma de pètals que fan de l’ Orchidacea metallica una de les espècies més atractives dels frondosos boscos tropicals.

El seu fruit preferit és una variant d’alvocat molt dolç, la fructosa del qual li permet batre les ales durant 350 hores seguides.

La dotació d’ambdós sexes en un mateix individu ha fet possible la selecció natural d’aquest ésser fantàstic, malgrat que quasi desapareix entre el Pèrmic i el Triàsic. La reproducció sexual és prou complexa. La flor manca d’estams i de gàmetes masculins. Per això, el coleòpter els diposita al carpel amb l’ajuda d’un tub pol·linífer, amb què s’assegura l’autofecundació. L’únic “fruit” que es produeix s’emmagatzema embolcallat dins d’un parell de pètals que esclaten quan el nou individu està preparat per a viure, o sobreviure, entre el seu depredador, el Camaleó d’Espill.

Irene Guerrero Aleixandre – 2n Batxillerat (Col·legi Pío XII)

Home verdós (Homo uranium)

Dra. Koko Ocacka

Cada cop que donàvem, cada pas recorregut feia disminuir les nostres esperances de trobar alguna cosa d’interessant en aquella profunda i eterna obscuritat. Feia ja set dies que caminàvem cap a un absurd i desconegut destí, endinsant-nos cada volta més en aquella gruta misteriosa que semblava apropar-nos al mateix cor de la Terra. Fou aleshores, quan el desànim de l’expedició havia portat a alguns a suggerir el camí de retorn com a solució, quan divisàrem una llum. No es pot dir que fóra una llum normal, tenia alguna cosa d’especial, una verdor que la feia intrigant i al mateix temps atractiva. La sorpresa fou encara major en divisar la seua font, el cos que l’emetia.

Ens trobàvem davant un ésser desconegut per a la totalitat dels integrants del grup. Simultàniament ens recorregué un calfred pel cos en adonar-nos de la seua similitud anatòmica amb la raça humana. Era per tant, una forma potser prehistòrica que havia emprés un procés evolutiu paral·lel al de l’Homo sapiens, amb diferències propiciades per les condicions del seu hàbitat. La falta de llum era un factor determinant, que havia portat a aquests individus a una ceguera quasi total. Però allò que ens cridà més la atenció fou la manera d’obtenir l’energia necessària per a dur a terme els processos biològics característics de tota espècie. La manca d’unes quantitats d’oxigen excessives per a la realització del metabolisme aerobi (als propis integrants ens costava respirar) descartava l’adopció d’aquest sistema, fet que ens portà a investigar la manera com, a partir d’elements senzills, l’organisme podia obtenir energia. Mentrestant l’observació dels seus costums ens va permetre comprovar que, tot i les semblances, es tractava d’una espècie completament animal, que no havia desenvolupat una cultura definida, i que es guiava per aquell món subterrani mitjançant instints primaris, res més. La seua alimentació es basava en una població de líquens que no depenia de la llum solar, i la seua necessitat d’aigua era mínima, tot i que disposaven de xicotets llacs i aqüífers.

Al quart dia d’estudi d’aquells individus arribà corrent amb rostre pàl·lid el Dr. Wahid Abd al-Yahia, expert en nutrició, i convocà una reunió urgent. Una volta tots agrupats, ens comunicà que la seua observació l’havia portat a descobrir quina era la font principal d’energia. Havia descobert com quasi de manera rutinària els individus fregaven la seua pell contra les roques, dues voltes al dia. Un anàlisi exhaustiu l’havia permés comprovar que les roques contenien un alt percentatge d’urani, que a través d’uns porus de la pell s’infiltraven i s’incorporaven a l’organisme, aportant-li l’energia necessària. Això explicava la llum verdosa que ens havia sorprés de primeres, i indicava que els individus havien desenvolupat una immunitat dins l’espècie a les emissions radioactives d’urani, una immunitat que nosaltres, com a éssers humans, no teníem. Prompte tots ens adonarem de la situació. Amb aquella expedició ens havíem condemnat...

Jorge Martín Centelles – 2n Batxillerat (Col·legi Pío XII)

Tucà aspirador (Ramphastidae elephantidae)

Dra. Carla Gray, Dr. Wahid Abd al-Yahia i Chi-yo Ni (becària)

Tan prompte com hem ancorat a la costa de l’illa Tokelau, hem quedat sorpresos per un ensordidor soroll que semblava provenir del cim del volcà de la cara nord.

En arribar al cràter hem pogut descobrir l’artífex d’aquest aldarull: es tracta d’un tucà del gènere Aulacorhynchus d’enormes dimensions (uns dos metres de llargària) amb el cos ple de taques de diferents colors i una llarga trompa similar a la d’un elefant que penja del seu cap.

L’ocell voleteja al voltant de les xemeneies pròximes al cràter i succiona els gasos i les cendres que emanen de l’interior de la càmera magmàtica per tal d’alimentar-se, de manera que fa aquest característic soroll.

El capità Jan de Groots ha atribuït la gran biodiversitat de l’illa al tucà aspirador, ja que la majoria de gasos volcànics són nocius i dificulten la supervivència d’algunes espècies que no toleren la contaminació.

Sabem que és un animal ovípar atés que Carla Gray ha trobat uns ous en una zona pròxima al volcà i, en anar a examinar-los, ha sigut envoltada per un grup de tucans aspiradors que han començat a expulsar els gasos i cendres succionades contra la doctora. Hem deduït que els ous són d’aquesta espècie. Sembla un animal molt agressiu.

Javier Sáez Sáez- 2n Batxillerat (Col·legi Pío XII)

Gos de mar (Canis aquae)

Dra Marina Shi

3 d'agost

Fa dies que no he vist terra ferma, però degut als treballs d'investigació que he realitzat sota les noves espècies descobertes a l'última illa, no me n’he adonat.

Últimament no isc pràcticament de la meua cabina ja que tinc un nou company de viatge. Es tracta d'un gos que s'ha adaptat al medi aquàtic. Presenta cara i potes de gos (Canis lupus familiaris) i cua i aletes pròpies d'un dofí xicotet (Cephalorhynchus heavisidii).

El seu comportament és el propi d'un gos domèstic. Li agrada la companya d'humans segons el que he pogut observar des de la finestreta de la cabina, que és ran de la superfície.

5 d'agost

Avui, he vist que el peix que ha caçat (és carnívor com els gossos terrestres) no ha fet res per escapar-se. Per altra banda, tots els meus aparells radiofònics han deixat de funcionar alhora. L'he preguntat a de Groots i a Hearne pels seus aparells i m'han dit que els seus també havien deixat de funcionar. Potser, ja que no he pogut investigar-ho, el seu sistema de caça està relacionat amb les ones radioelèctriques; no obstant això, no tinc ni idea de com relacionar-ho.

6 d'agost

He pogut comprovar que aquest individu era femella en trobar-me amb uns quants individus més. Les femelles es diferencien dels mascles perquè tenen una bossa a la zona abdominal com la família dels cangurs (Macropus) per a transportar les cries. Interprete aquest fet com a una adaptació dels gossos a l'ecosistema marítim. Les cries, que encara no tenen l'aparell locomotor el suficientment desenvolupat per desplaçar-se per l'aigua, són transportades pels mascles, ja que les femelles necessiten recuperar energies després del part. La taxa de natalitat es pareguda al gossos terrestres. Desconec el temps que passaran a la bossa, però les meues estimacions apunten a un interval entre els sis i els nou mesos.

Alberto Lafita López – 2n Batxillerat (Col·legi Pío XII)

Cavall de suro (Equus cortex)
Dra. Marina Shi

1 de maig

Fins ara, la meua espècie preferida. La descobrírem ahir al matí, després d’haver caminat una llarga estona. Cap vaixell suportaria les altes temperatures de les aigües de la costa i dels llacs de la península d’ Efna, així que s’ endinsàrem a peu. Després de sentir durant tres hores nombroses queixes per part d’alguns membres de l’expedició que es trobaven esgotats, trobàrem els primers exemplars, majestuosos i robusts.

L’aparença és la d’un cavall belga, de color marró obscur i amb la pell tota arrugada i secallosa, com la corfa d’un arbre. Al bell front i a la cua li naix el que sembla una branca d’un d’aquests, el qual junt amb la pell, el fa semblar un dels tants arbres secs que poblen la zona. D’aquesta forma, pretén passar desapercebut per al seu major depredador: el guepard. Però això no és el més curiós. Cada vegada que un guepard intenta caçar-lo, aquest cavall corre fins endinsar-se a les bullents aigües dels llacs, lloc on el guepard no s’atreveix a entrar, al mateix temps que emet un soroll que provoca, en els seus companys d’espècie, la paràlisi total. Així doncs, d’un moment a un altre, tot queda en silenci i el guepard, que no veu res d’interessant, se’n va. Després d’observar aquesta escena, ens adonàrem que tots aquells arbres que sortien de l’aigua no eren més que altres magnífics exemplars, que romanien baix l’aigua alimentant-se d’algues. Sens dubte, un espectacle meravellós que, com hem decidit, tornarem a veure demà per tal d’estudiar amb més profunditat l’espècie.

Irene Blasco i Boluda – 2n Batxillerat (Col·legi Pío XII)

Naufragi amb èxit

Ens endinsàrem al bosc i cada nou pas que donàvem ens semblava un món, l’expedició demanava descansos cada colp més llargs. Els peus tenien ferides i rosegades de tot tipus. Aquell matí la majoria de gent vam dormir, a la vesprada vam retornar la ruta i una vegada avançat el trajecte vam veure per fi un oasi enmig de l’illa. Tots nosaltres vam experimentar una sensació estranya de descriure. Tot pareixia verge, immaculat com si fórem els primers individus que arribàvem a aquella terra. El vent ens colpejava amb una brisa especial i l’olor que impregnava tot tenia un to afrodisíac que ens recordava al primer amor d’estiu a la joventut. Els arbres eren grans amb un tronc robust. L’aigua del riu era cristal·lina i emanava vida no tan sols de peixos sense classificar sinó també de microorganismes que actuaven en simbiosi amb altres veïns de l’ecosistema.

Vam fer un descobriment curiós de les plantes que allí es trobaven: expel·lien un gas que servia com a combustible per a la nau. Estàvem salvats! La nostra aventura tenia un nou destí.

Borja Giménez Fernández - 2n Batxillerat (Col·legi Pío XII)

L’illa de Monzons

Anna Bauset (filla del Dr. Andreu Bauset)

13 de març

No em puc creure el que està passant, tan sols portem uns dies de viatge i ja hem trobat coses que mai haguérem imaginat.

L’illa és preciosa, li dóna el sol durant tot el dia i fa molta calor. Hem trobat criatures molt estranyes, espècies totalment desconegudes. En concret, he trobat un animal molt especial. M’ha cridat molt l’atenció perquè és molt paregut a una granota, però al mateix temps totalment diferent. És de color negre, amb els ulls grocs, grans i unflats. La seua pell és molt aspra a causa del sol, que li dóna durant tot el dia, i de la sal de la mar. El seu cos és estrany, molt allargat i desproporcionat en comparació amb la grandària del cap. He observat que li agrada molt menjar caragols, es passa tot el dia buscant-ne.

Mon pare m’ha contat que en aquesta illa és molt comú aquest tipus d’animals, diu que hi ha moltes espècies estranyes, i que aquesta és l’ Anfibius horussa, un tipus d’animal que tan sols es pot trobar a l’illa de Monzons.

África Carrasco Pedreño – 2n Batxillerat (Col·legi Pío XII)

Aranya Transparent (Aracnidus transparentosis)

Tom Washington (becari)

14 de març

No sé què m’ha ocorregut aquesta nit. Ha sigut com tornar a nàixer. En despertar després d’una nit amb una fatídica tempesta, no sóc conscient d’on estic ni de per què em trobe en aquella cabanya. M’he dirigit a l’espill i un poc davall de l’orella he observat una picadura encara enrogida i difuminada per restes de sang. He tret el cap per la finestra i allí, a l’ampit, es trobava ella, l’Aracnidus transparentosis.

L’ Aranya Transparent o Aracnidus transparentosis pertany al grup dels aràcnids.

Normalment són depredadores d’altres animals, solitàries i capaces de teixir fortes teranyines per capturar a les seues preses. En els humans la seua picadura produeix una pèrdua temporal de la memòria.

Aleshores, sé què insecte és i sé que m’ha picat. Però em trobe totalment desconcertat, sense saber el sentit de la meua presència en aquest paratge, sense documents que m’informen de què faig ací. Estic perdut.

Alicia Estrela Pérez - 2n Batxillerat (Col·legi Pío XII)

Un estrany descobriment

Dra. Mercè Benavent

15 de març

En arribar-hi em va cridar l’atenció, un ós polar amb un pèl blanc com la neu. El canvi climàtic estava a punt d’arribar i pressentia que anaven a succeir coses estranyes. Sabia que era carnívor, amb una altura de dos metres i una cua molt estranya de dotze centímetres aproximadament. Al cap d’una setmana, vaig adonar-me que l’alçaria de l’animal anava augmentant progressivament alhora que el pèl li anava caient. Mai havia vist un procés de creixement semblant. La cua era com la d’una foca però de color blanc, molt grossa i dividida en dos.

Després de moltes investigacions, he pogut comprovar que el canvi d’aquest espècimen es produeix per l’augment de temperatures. Ara bé, el pèl cau perquè no és necessari amb l’ arribada de períodes més calorosos. El creixement de l’ ós es produeix gràcies a l’energia que rep de la llum solar. La fantàstica cua amb forma de foca li ajuda a nadar i caçar vertiginosament.

Aquest animal pareix tenir una vida molt curta i només habita ací, a l’est de Grenlàndia. Queden molts aspectes per aclarir del comportament d’aquesta espècie, així que continuaré investigant, en aquest meravellós lloc.

Andrea Pardo Gallent – 2n Batxillerat (Col·legi Pío XII)


Guardianes de la pau (Prudentiae custodia)

Dra. Medha Suddasharna i Dr. Hipólito Mamani

Fa tres dies que hi som a un terreny completament nou que encara no havíem explorat. A cop d’ull, el lloc no es diferencia pràcticament en res d’allò que ens pogués mostrar un prat qualsevol: tot verd, amb aigua abundant i una fauna rica i variada. Ara bé, allò que ha cridat tant la meva atenció com la del doctor Hipólito Mamani és l’existència d’unes estranyes criatures amb forma de medusa però amb uns tentacles molt fins i amb un aspecte força delicat, que no excedien el tamany d’un puny i que omplien l’aire, flotant al voltant d’un llac amb una serenitat i una placidesa, no pròpies de cap animal present a la Terra.

Les guardianes (que així les hem anomenades perquè semblen portar l’harmonia allà on es trobin) semblen nodrir-se únicament d’aigua (encara que fins ara no les hem vistes entrar en contacte amb l’aigua del llac que hi voregin) i el fet més cridaner és que no precisen d’oxigen; en no precisar-ne, no s’oxiden, no envelleixen i, per tant, no morin. La seua reproducció és sexual i asexual, és a dir, hi ha una alternança de generacions: la generació de guardianes s’ha reproduït sexualment (amb un brevíssim i discretíssim bes cloacal dels ocells) i del zigot en sorgeix açò que sembla ser una larva, que es fixa al sòl i es transforma en una mena de pòlip. La generació pòlip es reprodueix asexualment per escissió múltiple transversal i cada fragment, intuïm, es converteix en una altra guardiana sexuada. El fet que amb els quasi tres anys que portem aquí, només s’hi haja produït un “naixement” ens permet deduir que el seu cicle de reproducció és extremadament lent.

Fins aquí hem aconseguit estudiar, perquè, si fa no fa una setmana, les guardianes es posaren a brillar amb una intensitat gradual ascendent fins que desaparegueren, quedant-ne única i exclusivament el pòlip principal (la mare d’aquestes criatures). Estic convençuda que no es van espantar de la nostra presència, perquè portem molt de temps estudiant-les.

Passat un temps el meu company Hipólito Mamani, després d’haver estudiat les guardianes i haver analitzat els patrons paleontològics de la Terra, determinà l’existència prèvia d’aquestes criatures, quasi tan antigues com la Terra mateixa. Però, en fer un ull a les gràfiques cronològiques, se’m va glaçar la sang... Les guardianes es trobaven presents en moments de la història, tals com l’època dels maies, els grecs, els romans, el Renaixement, la Revolució Francesa, la fi de les guerres... però desapareixien totes en èpoques com l’Edat Mitjana, la primera i segona guerra mundial, la crisi del míssils cubans, la creació de les bombes d’hidrogen, la Guerra Freda...

Segons el que havia esdevingut l’altre dia sols podia significar una cosa: que el nostre futur...

José Franco – 2n Batxillerat (Col·legi Pío XII)