5 de març 2015

Faustinets

Nit de vertigen. L'espiral ens aspira...
Tots els relats són d'alumnes de 2n Batxillerat de l'IES Dr Faustí Barberà, d'Alaquàs.


BUIT
   El funeral acaba ràpid. Esperava que no hi aniria molta gent, ja que ell mai havia sigut una persona sociable, però en cap moment pensí que jo seria l’única assistent.
   Entre a casa, em lleve l’abric i deixe a la taula la foto que he portat tot el dia a la mà. La férem quan acabàrem la carrera junts. Si m’hagueren dit que només uns anys després la portaria al seu soterrament, no ho hauria cregut. Però quan mire la foto, m’adone que, a on hauria d’estar la seua cara somrient, només hi ha buit.
   Comence a buscar una altra foto amb ell per emmarcar-la, però passa el mateix amb totes. Ja desesperada, remoc tots els calaixos buscant alguna cosa que em diga que ell, el centre de la meua vida durant tants anys, ha existit. Només trobe buit.
Mariam Navarro Galván


BESTIARI
És un xic guapíssim, ulls del marró més obscur que es puga trobar a la Terra, cabells arrissats i un somriure deliciós. La millor persona que mai coneixeré. Li agraden les fulles dels arbres. Ha tingut una por terrorífica als monstres des que era menut.
Avui baixa per les escales, com cada matí, ix a córrer amb la seua samarreta de coloraines. Va ja pel Vedat i troba a terra un botó verd. El polsa. De sobte arriba un ésser morat i pelut amb ulls del color de la poma verda i moltes dents, el mossega i li injecta un verí mortal.
"M fou bo, tot i això els seus monstres l'assoliren, perquè totes les persones tenen un conjunt de criatures ferotges tancades en una gàbia que no entenen de moral i que un dia escapen i duen a terme la seua funció"
És aquesta la seua esquela, encara que no menciona la similitud entre la seua defunció i la d'una estrella. Mor però la gent no se n'adona fins que capten l'absència de la seua llum.
Lydia Hervás


DISTÀNCIA.

A vegades la vida ens posa una distància molt gran pel mig. Una distància impossible de recórrer a peu, per mar o per aire, una distància inabastable. Una distància que ens separa per sempre i que l'únic que deixa en nosaltres és dolor i un silenci molt gran. Una distància que complica... i per això escolte el so del silenci. La foscor s'apodera de la ciutat i només unes estreles a manera de petits diamants il·luminen el cel.
I les mire recordant-te. Preguntant-me si tu, allà on estigues, compartiràs aquesta meravellosa visió amb mi. Si aquelles llums titil·lants seran la invisible línia que connecta les nostres ànimes. I si tu també penses en mi.
I en aquests moments, en què la intensitat del desig lluita per trobar-te a través de l'espai, una lleu brisa frega el meu ésser fent recordar instants feliços viscuts anys enrere.
I t'enyore tant, que sent el meu cor estripar-se dins del meu pit. Sempre lluitant per no oblidar i recordar els moments viscuts al teu costat.
Però sé que tornaràs i em buscaràs com ho faig jo. Fes-ho, però encara no, ja que no ha arribat el teu moment.
Per això et demane que seguisques brillant amb la teua intensa llum a la Terra, mentre jo, ho faig des del cel.
No m'oblides.
Montse López Moreno


MEDICINA
El despertador sona com cada dia a les set del matí i em prepare per a anar a escola. Abans de sortir, salude el meu gosset, que encara no ha fet cinc mesos; la seua mirada tendra em recorda el gat amb qui vaig créixer... Avui és un dia especial, cadascú visitarà la Universitat on voldria ingressar en acabar batxillerat; jo he triat Medicina. En arribar, em quede bocabadada per l’entrada magistral i la meua fascinació augmenta al pas que continua la visita. Quan la fi s’acosta, ens mostren la sala de dissecció i els cadàvers oberts pel pit. No tenen color a la pell i estan tensos, em recorden les meues ties dins del taüt, amb l’única diferència que elles eren joves. També recorde la meua promesa de salvar-les del càncer, però el temps s'interposà. Potser arribaré a salvar la resta de les meues ties o la meua mare, fins i tot a mi mateixa, mai se sap on tornarà a aparèixer, però ho farà, tot és genètica. És la una del migdia, puge al bus i revise les notes d’accés, potser el temps no serà l’únic que s’interpose en la meua promesa.
Sheila Herráiz


VIATGE
A ma casa, els sopars de Nadal sempre havien sigut esplèndids: els pares, els oncles, els cosins, els avis.... Tots els anys preníem el magnífic pollastre al forn de ma mare, era ja una tradició, després séiem tots junts i parlàvem al voltant de la xemeneia. El meu avi contava sense parar els seus roïns acudits; el meu oncle i jo discutíem sobre política; els meus cosins, els menuts, veien els programes porqueria que es posen sempre la nit del 24, i els meus pares simplement s’asseien abraçats, protagonistes d’un amor juvenil, que no pareixia tindre final, etern. Però des de fa uns anys tot pareix haver canviat. Sóc jo el que fa el pollastre. Ma mare m’observa des de la porta de la cuina, però no ajuda, no parla, no aconsella, simplement està ahí, amb un to seriós. Durant el sopar tot és fred, ningú parla, tots em miren mentre menge, de fet, sóc l’únic que menja. En acabar el sopar, anem a la xemeneia, com sempre féiem. El meu avi ja no conta acudits, el meu oncle no té ganes de discutir i els meus pares seuen abraçats, un abraç infinit, encara que molt més trist que de costum.
Tot ha canviat des d’aquell viatge familiar del qual mai tornaren. Com m’agradaria haver viatjat amb ells.
Sergio Mateo


SOLEDAT
Cau la nit. Hui tampoc puc dormir amb tu. No em deixen veure't. Necessite un abraç teu des de fa tant de temps que quasi m'ofegue en l'oblit. Les coses de la teua habitació segueixen en la mateixa posició en què les vas deixar, et promet que no he tocat res. Pense com de dur deu ser per a tu dormir fora de casa durant tant de temps, però tu mai et rendeixes, mai tens por. Aquestos dies dorm en el teu llit perquè estic oblidant com ols pels matins, la teua veu i el teu somriure al despertar-me. Em diuen que és impossible veure't. Estic cansada. Tot segueix. Tots segueixen avant amb el seu equipatge de mà, mentres que jo espere tornar a veure't.
Núria Duro Nieto


CENDRES
  Abans d'eixir de casa m'assegure que dins de la jaqueta porte el mòbil, les claus i els diners. Isc al carrer, que està fosc i fred.
  En direcció cap el supermercat escolte el so dels meus passos fregant les pedretes del parc. Alce el cap i davant veig la seua casa i de sobte estic dins.
  Em trobe en el corredor, gire cap a l'esquerra on hi ha una porta. Sospire i aconseguisc obrir-la. Amb els ulls vidriosos i la pell de gallina agarre forces i mire cap amunt on està aquella urna en la prestatgeria entre un disc de música i flors naturals.
  Em quede totalment perplexa, sense reaccionar, com aquell dia dur i tràgic. Ja fa 7 anys que no està. Les llàgrimes estan contingudes, els records i moments viscuts amb ella envaeixen el meu pensament. Sona un xiulet i torne a la realitat.
  - Són noranta-set cèntims.
Noelia Piles Nieto


METÀL·LIC
Les sis i mitja del matí. M’alce, desdejune, em vist, em pentine i me’n vaig a treballar. En el treball el meu superior em martiritza com sempre. Quan torne a casa, el sopar ja està a taula i els xiquets a punt de dormir. Hui és dilluns i en la televisió fan de nou eixe programa d’economia que tant li agrada a la meua dona. L’endemà, tot torna a ser igual. I així des de fa uns anys.
Envege la gent que no deixa que la seua vida s’ofegue en l'amarga monotonia; no suporte veure’ls  sempre feliços.
De nou em trobe en el sofà, callat, veient el programa d’economia.  M’avorreix la vida. Decidisc  fer alguna cosa diferent, per això m’alce i em dirigisc cap a la cuina amb certa parsimònia pensant què fer per a entretindre'm per fi. Òbric el primer calaix, buscant les ferramentes per a reparar el cotxet del xiquet, però em crida l’atenció el descaragolador metàl·lic que vaig comprar la setmana passada. L’empunye. En un moment  es torna tot roig i la meua vida, durant uns segons, és un poc més divertida.
Sonia Jordán


ESPILL
Al fons de l'habitació veig alguna cosa coberta amb un llençol blanc com la neu. Com que la meua curiositat és massa gran, decidisc llevar-la i descobrir què hi ha sota. Al fer-ho veig que hi ha un espill, un espill brut, ple d'arraps, que pareix haver sigut testimoni de massa rostres, de massa històries, de massa vides. Després d'haver-lo examinat per damunt, em fixe realment. I és llavors quan l'horror s'apodera de les meues entranyes. Veig una imatge grotesca. Una senyora massa major, castigada pel temps, encorbada per la culpa dels seus actes passats, plena d'arrugues, cada una amb una història diferent que compon un tot complet i perfecte. Em quede paralitzada per la por i la fascinació. Té alguna cosa que em captiva, però no sóc capaç de trobar una raó plausible. Després de molt de temps, o gens, entenc per què tanta fascinació: sóc jo. Jo sóc l'anciana de l'espill. Ja he perdut tota la bellesa, la vitalitat. He perdut fins i tot el meu esperit. L'anciana allarga la seua pigallosa mà i en un murmuri em diu: "Sóc el teu reflex, el reflex de les teues decisions. Sóc real.”
Edwine Weiglein


MIRATGE
Es curiós, la meua mort s’apropa i el meu cap està revivint tots i cada un dels moments més importants de la meua vida: les primeres botes, la primera pilota, el primer dia de col·legi, el primer bes, el primer amor, la primera festa de fi de curs, el primer dia de la universitat, el moment en el qual vaig conèixer la dona de la meua vida, la meua boda, el naixement dels meus fills... I ací estic a 27 metres de la mort, a 27 metres del sòl. Fins i tot, tinc temps per a pensar en ell, la meua víctima... Amar sobre totes les coses? “Tot mentida”, això és el que penses quan descobreixes que la teua dona està veient-se amb un desconegut totes les nits en l’habitació 211 de la novena planta del motel de la cantonada. Conegut el lloc, només he d’esperar el moment adequat per acabar amb ell i amb el problema. Doncs bé, ja no queda temps, la mort s’apropa, 3 metres, 2 metres, 1 metre...
A on estic? Ha sigut un somni? Un miratge? No ho sé, però ací estic, davant de l’habitació 211 de la novena planta del motel de la cantonada.
Jorge Castillo


PRESÈNCIA
            Estic asseguda davant la mar, amb un llibre a la mà, gaudint del silenci mentre recorde aquell 14 de gener del 1999.
            Tot és fosc, ple de cors trencats. Camine cap a la platja darrere d’un cotxe negre, al qual tot el món odia. Un fum de records travessen la meua ment, mentre llàgrimes em recorren el pàl·lid rostre. Arribe a la platja, i tot té un color diferent als altres dies. Tot és diferent. Ja no abunda l’arena calenta de l’estiu, sinó les cendres fredes de l’hivern.
            Observe la tortuga que es troba en les meues mans. La mire als ulls i trobe una mirada familiar. La deixe a la vora de la mar i ella camina en la meua direcció una altra vegada. M’estranye i decidisc emportar-me-la a casa. En entrar-hi tot es torna fosc com aquell 14 de gener. La torne a mirar i l’agafe. Tot és ple de cendra gris i la tortuga ha desaparegut.
            Sí, guarde les cendres en ma casa i veig el meu oncle tots el dies. Observe l’altre món i pense quant de temps em quedarà. Ens quedarà.
Sandra Galindo

LABERINT
Està perduda en aquell laberint des que té memòria. No és capaç de trobar l'eixida, passen els dies i ella segueix envoltada de la reixa que l'atrapa. De vegades rep visites, unes curtes i altres llargues. Aquestes visites l'ajuden a acostar-se a l'eixida, encara que unes altres l'allunyen. En la foscor de la nit se li apareix una gran llum. Camina ràpidament cap a ella encara que cada vegada té menys energia, les seues cames ja no aguanten més i cau en un forat. Al mirar cap amunt observa les seues visites plorant, vestides de negre, sense parar d'observar-la. Uns segons després es troba ofegada amb la terra que li tiren damunt. Ha trobat l'eixida del laberint, del laberint de la seua vida.    
Irene González Serrano    
    

CAMÍ
        Un home sol corre pel mig del parc, sense que el destorbe ningú . Està atemorit, fatigat…
L'home es troba un xiquet , amb el seu pare  i un baló, jugant a la gespa. L'Home sospira.
Després, veu un jove i una jove junts, en un banc, al costat d'una font, abraçats. Enamorats. Ell somriu.
Més avant, veu un home amb la seua dona i el seu fill, passejant, feliços, pel camí. L'home es gira. Troba uns avis asseguts al banc, al costat d'una font, parlant. Ell plora. Desapareixen . Desapareix tot.
L'home es desperta, aterrit, sorprés. Està en una habitació blanca, amb un televisor, un seient i el seu llit . Entra un metge amb una dona major , la seua dona. L'home tanca els ulls . Desapareixen .
Desapareix tot.
Borja Tèllez Rodríguez


EL LLIMB
M'afanye per arribar ràpida casa, hui tinc una sensació diferent a altres dies, observe el carrer, desprès els cotxes però per un instat el reflex de la llum en el cristall d'un cotxe m'atura. Des de llavors no recorde res més. El que sí que puc assegurar és que per algun motiu volia arribar a casa més prompte del normal, no pas pel sopar ni res d´això.
Em desperte, em mire al mirall, i m'adone que arribe tard a classe. Pel camí  tinc una sensació de tristesa, no sé per què però sent  com la calor s'apodera en pocs instants del fred. Pense que està arribant l'estiu. De sobte la meua pell sent com la temperatura canvia. Com si les meues forces tornaren. Mire el rellotge i queden pocs minuts perquè tanquen la  porta de l'institut. M'afanye. Em trobe en un carrer on no puc avançar. Mire al meu voltant i no trobe gent ni res. Somric i em pregunte on estic.
Franklin Gualotuña

LLACS
 És tardor. Unes inesperades vacances fan que arreplegue el meu equipatge i me'n vaja a la casa del camp heretada dels meus avis que van morir ací. La casa és antiga, d'un color fosc i amb olor d'humitat per estar tancada durant tot l'any. 

           S'ha fet de nit, desfaig l'equipatge per descansar. De sobte l'espill es gela per complet, i no me n'adone fins que el gel es va desfent fins arribar a tocar els meus peus. Un aigua dolça, calenta i suau que m'engul breument. 
Tinc una sensació de plaer i d'enyorança, em recorda a un instant de la meua vida però no sé com cercar-lo. L'aigua cada vegada es torna més calenta fins que escolte un soroll que em fa recordar els meus avis. Especialment enyore la meua iaia cosint en una cadira que estava coixa d'una pota. Torne a sentir un altre soroll però aquesta vegada més fort. És un soroll d'un bastó, casualment el mateix soroll que feia el meu iaio al caminar amb aquest. 
           Em desperte. Res ha canviat. El silenci roman, però note que no estic sola i els meus difunts avis naden al meu compás.

                                                                                                      Leticia Ruiz Pérez 


DELIT
 “Quina meravella tornar a trobar-te!” dic en veure’t novament. Mai vaig imaginar que els nostres cossos, mirades i carícies es tornarien a trobar. Ací estàs tu, com sempre, assegut en la cadira que et va regalar ella pel teu aniversari, portes aquella jaqueta verd botella que et fa joc amb els ulls, i eixe toc d’alegria amb el teu somriure, sempre il·luminat. El cigarret en la teua mà mai falla, un tòpic més. Em mires i fas un gest amb la mà animant-me que m’acoste a tu; ho faig. Per què no vaig a fer-ho? No vull arribar a eixe punt de la meua vida, com fan tots els que ara viuen, però vull veure’t, recordar-te i saber més de tu. 
Andrea Garcia

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.