Tots els relats són d'alumnes de 2n Batxillerat de l'IES Dr Faustí Barberà, d'Alaquàs.
BUIT
El funeral acaba
ràpid. Esperava que no hi aniria molta gent, ja que ell mai havia sigut una
persona sociable, però en cap moment pensí que jo seria l’única assistent.
Entre a casa, em
lleve l’abric i deixe a la taula la foto que he portat tot el dia a la mà. La
férem quan acabàrem la carrera junts. Si m’hagueren dit que només uns anys
després la portaria al seu soterrament, no ho hauria cregut. Però quan mire la
foto, m’adone que, a on hauria d’estar la seua cara somrient, només hi ha buit.
Comence a buscar
una altra foto amb ell per emmarcar-la, però passa el mateix amb totes. Ja
desesperada, remoc tots els calaixos buscant alguna cosa que em diga que ell,
el centre de la meua vida durant tants anys, ha existit. Només trobe buit.
Mariam Navarro Galván
BESTIARI
És un xic
guapíssim, ulls del marró més obscur que es puga trobar a la Terra, cabells
arrissats i un somriure deliciós. La millor persona que mai coneixeré. Li
agraden les fulles dels arbres. Ha tingut una por terrorífica als monstres des
que era menut.
Avui baixa per les
escales, com cada matí, ix a córrer amb la seua samarreta de coloraines. Va ja
pel Vedat i troba a terra un botó verd. El polsa. De sobte arriba un ésser
morat i pelut amb ulls del color de la poma verda i moltes dents, el mossega i
li injecta un verí mortal.
"M fou bo, tot i això els seus monstres l'assoliren,
perquè totes les persones tenen un conjunt de criatures ferotges tancades en una
gàbia que no entenen de moral i que un dia escapen i duen a terme la seua
funció"
És aquesta la seua
esquela, encara que no menciona la similitud entre la seua defunció i la d'una
estrella. Mor però la gent no se n'adona fins que capten l'absència de la seua
llum.
Lydia Hervás
DISTÀNCIA.
A vegades la vida ens posa
una distància molt gran pel mig. Una distància impossible de recórrer a peu,
per mar o per aire, una distància inabastable. Una distància que ens separa per
sempre i que l'únic que deixa en nosaltres és dolor i un silenci molt gran. Una
distància que complica... i per això escolte el so del silenci. La foscor
s'apodera de la ciutat i només unes estreles a manera de petits diamants
il·luminen el cel.
I les mire recordant-te. Preguntant-me
si tu, allà on estigues, compartiràs aquesta meravellosa visió amb mi. Si
aquelles llums titil·lants seran la invisible línia que connecta les nostres
ànimes. I si tu també penses en mi.
I en aquests moments, en
què la intensitat del desig lluita per trobar-te a través de l'espai, una lleu
brisa frega el meu ésser fent recordar instants feliços viscuts anys enrere.
I t'enyore tant, que sent
el meu cor estripar-se dins del meu pit. Sempre lluitant per no oblidar i
recordar els moments viscuts al teu costat.
Però sé que tornaràs i em
buscaràs com ho faig jo. Fes-ho, però encara no, ja que no ha arribat el teu
moment.
Per això et demane que seguisques brillant amb la teua
intensa llum a la Terra, mentre jo, ho faig des del cel.
No m'oblides.
Montse López Moreno
MEDICINA
El despertador sona
com cada dia a les set del matí i em prepare per a anar a escola. Abans de
sortir, salude el meu gosset, que encara no ha fet cinc mesos; la seua mirada
tendra em recorda el gat amb qui vaig créixer... Avui és un dia especial,
cadascú visitarà la Universitat on voldria ingressar en acabar batxillerat; jo
he triat Medicina. En arribar, em quede bocabadada per l’entrada magistral i la
meua fascinació augmenta al pas que continua la visita. Quan la fi s’acosta,
ens mostren la sala de dissecció i els cadàvers oberts pel pit. No tenen color
a la pell i estan tensos, em recorden les meues ties dins del taüt, amb l’única
diferència que elles eren joves. També recorde la meua promesa de salvar-les
del càncer, però el temps s'interposà. Potser arribaré a salvar la resta de les
meues ties o la meua mare, fins i tot a mi mateixa, mai se sap on tornarà a aparèixer,
però ho farà, tot és genètica. És la una del migdia, puge al bus i revise les
notes d’accés, potser el temps no serà l’únic que s’interpose en la meua
promesa.
Sheila Herráiz
VIATGE
A ma casa, els sopars de Nadal sempre havien sigut
esplèndids: els pares, els oncles, els cosins, els avis.... Tots els anys
preníem el magnífic pollastre al forn de ma mare, era ja una tradició, després
séiem tots junts i parlàvem al voltant de la xemeneia. El meu avi contava sense
parar els seus roïns acudits; el meu oncle i jo discutíem sobre política; els
meus cosins, els menuts, veien els programes porqueria que es posen sempre la
nit del 24, i els meus pares simplement s’asseien abraçats, protagonistes d’un
amor juvenil, que no pareixia tindre final, etern. Però des de fa uns anys tot
pareix haver canviat. Sóc jo el que fa el pollastre. Ma mare m’observa des de
la porta de la cuina, però no ajuda, no parla, no aconsella, simplement està
ahí, amb un to seriós. Durant el sopar tot és fred, ningú parla, tots em miren
mentre menge, de fet, sóc l’únic que menja. En acabar el sopar, anem a la
xemeneia, com sempre féiem. El meu avi ja no conta acudits, el meu oncle no té
ganes de discutir i els meus pares seuen abraçats, un abraç infinit, encara que
molt més trist que de costum.
Tot ha canviat des d’aquell viatge familiar del qual mai
tornaren. Com m’agradaria haver viatjat amb ells.
Sergio Mateo
SOLEDAT
Cau la nit. Hui tampoc puc dormir amb tu. No em deixen veure't. Necessite
un abraç teu des de fa tant de temps que quasi m'ofegue en l'oblit. Les coses
de la teua habitació segueixen en la mateixa posició en què les vas deixar, et
promet que no he tocat res. Pense com de dur deu ser per a tu dormir fora de
casa durant tant de temps, però tu mai et rendeixes, mai tens por. Aquestos
dies dorm en el teu llit perquè estic oblidant com ols pels matins, la teua veu
i el teu somriure al despertar-me. Em diuen que és impossible veure't. Estic
cansada. Tot segueix. Tots segueixen avant amb el seu equipatge de mà, mentres
que jo espere tornar a veure't.
Núria Duro Nieto
CENDRES
Abans d'eixir de casa m'assegure que dins de la
jaqueta porte el mòbil, les claus i els diners. Isc al carrer, que està fosc i
fred.
En direcció cap el supermercat escolte el so dels meus passos fregant les pedretes del parc. Alce el cap i davant veig la seua casa i de sobte estic dins.
Em trobe en el corredor, gire cap a l'esquerra on hi ha una porta. Sospire i aconseguisc obrir-la. Amb els ulls vidriosos i la pell de gallina agarre forces i mire cap amunt on està aquella urna en la prestatgeria entre un disc de música i flors naturals.
Em quede totalment perplexa, sense reaccionar, com aquell dia dur i tràgic. Ja fa 7 anys que no està. Les llàgrimes estan contingudes, els records i moments viscuts amb ella envaeixen el meu pensament. Sona un xiulet i torne a la realitat.
- Són noranta-set cèntims.
En direcció cap el supermercat escolte el so dels meus passos fregant les pedretes del parc. Alce el cap i davant veig la seua casa i de sobte estic dins.
Em trobe en el corredor, gire cap a l'esquerra on hi ha una porta. Sospire i aconseguisc obrir-la. Amb els ulls vidriosos i la pell de gallina agarre forces i mire cap amunt on està aquella urna en la prestatgeria entre un disc de música i flors naturals.
Em quede totalment perplexa, sense reaccionar, com aquell dia dur i tràgic. Ja fa 7 anys que no està. Les llàgrimes estan contingudes, els records i moments viscuts amb ella envaeixen el meu pensament. Sona un xiulet i torne a la realitat.
- Són noranta-set cèntims.
Noelia Piles Nieto
METÀL·LIC
Les sis i mitja del
matí. M’alce, desdejune, em vist, em pentine i me’n vaig a treballar. En el
treball el meu superior em martiritza com sempre. Quan torne a casa, el sopar
ja està a taula i els xiquets a punt de dormir. Hui és dilluns i en la
televisió fan de nou eixe programa d’economia que tant li agrada a la meua
dona. L’endemà, tot torna a ser igual. I així des de fa uns anys.
Envege la gent que
no deixa que la seua vida s’ofegue en l'amarga monotonia; no suporte
veure’ls sempre feliços.
De nou em trobe en
el sofà, callat, veient el programa d’economia.
M’avorreix la vida. Decidisc fer
alguna cosa diferent, per això m’alce i em dirigisc cap a la cuina amb certa
parsimònia pensant què fer per a entretindre'm per fi. Òbric el primer calaix,
buscant les ferramentes per a reparar el cotxet del xiquet, però em crida
l’atenció el descaragolador metàl·lic que vaig comprar la setmana passada.
L’empunye. En un moment es torna tot
roig i la meua vida, durant uns segons, és un poc més divertida.
Sonia Jordán
ESPILL
Al fons de l'habitació veig alguna cosa coberta amb un
llençol blanc com la neu. Com que la meua curiositat és massa gran, decidisc
llevar-la i descobrir què hi ha sota. Al fer-ho veig que hi ha un espill, un
espill brut, ple d'arraps, que pareix haver sigut testimoni de massa rostres,
de massa històries, de massa vides. Després d'haver-lo examinat per damunt, em
fixe realment. I és llavors quan l'horror s'apodera de les meues entranyes.
Veig una imatge grotesca. Una senyora massa major, castigada pel temps,
encorbada per la culpa dels seus actes passats, plena d'arrugues, cada una amb
una història diferent que compon un tot complet i perfecte. Em quede
paralitzada per la por i la fascinació. Té alguna cosa que em captiva, però no
sóc capaç de trobar una raó plausible. Després de molt de temps, o gens, entenc
per què tanta fascinació: sóc jo. Jo sóc l'anciana de l'espill. Ja he perdut
tota la bellesa, la vitalitat. He perdut fins i tot el meu esperit. L'anciana
allarga la seua pigallosa mà i en un murmuri em diu: "Sóc el teu reflex,
el reflex de les teues decisions. Sóc real.”
Edwine Weiglein
MIRATGE
Es curiós, la meua mort s’apropa i el meu cap està
revivint tots i cada un dels moments més importants de la meua vida: les
primeres botes, la primera pilota, el primer dia de col·legi, el primer bes, el
primer amor, la primera festa de fi de curs, el primer dia de la universitat,
el moment en el qual vaig conèixer la dona de la meua vida, la meua boda, el
naixement dels meus fills... I ací estic a 27 metres de la mort, a 27 metres
del sòl. Fins i tot, tinc temps per a pensar en ell, la meua víctima... Amar
sobre totes les coses? “Tot mentida”, això és el que penses quan descobreixes
que la teua dona està veient-se amb un desconegut totes les nits en l’habitació
211 de la novena planta del motel de la cantonada. Conegut el lloc, només he
d’esperar el moment adequat per acabar amb ell i amb el problema. Doncs bé, ja
no queda temps, la mort s’apropa, 3 metres, 2 metres, 1 metre...
A on estic? Ha sigut un somni? Un miratge? No ho sé, però
ací estic, davant de l’habitació 211 de la novena planta del motel de la
cantonada.
Jorge
Castillo
PRESÈNCIA
Estic
asseguda davant la mar, amb un llibre a la mà, gaudint del silenci mentre
recorde aquell 14 de gener del 1999.
Tot és
fosc, ple de cors trencats. Camine cap a la platja darrere d’un cotxe negre, al
qual tot el món odia. Un fum de records travessen la meua ment, mentre
llàgrimes em recorren el pàl·lid rostre. Arribe a la platja, i tot té un color
diferent als altres dies. Tot és diferent. Ja no abunda l’arena calenta de
l’estiu, sinó les cendres fredes de l’hivern.
Observe
la tortuga que es troba en les meues mans. La mire als ulls i trobe una mirada
familiar. La deixe a la vora de la mar i ella camina en la meua direcció una
altra vegada. M’estranye i decidisc emportar-me-la a casa. En entrar-hi tot es
torna fosc com aquell 14 de gener. La torne a mirar i l’agafe. Tot és ple de
cendra gris i la tortuga ha desaparegut.
Sí,
guarde les cendres en ma casa i veig el meu oncle tots el dies. Observe l’altre
món i pense quant de temps em quedarà. Ens quedarà.
Sandra Galindo
LABERINT
Està perduda en
aquell laberint des que té memòria. No és capaç de trobar l'eixida, passen els
dies i ella segueix envoltada de la reixa que l'atrapa. De vegades rep visites,
unes curtes i altres llargues. Aquestes visites l'ajuden a acostar-se a
l'eixida, encara que unes altres l'allunyen. En la foscor de la nit se li
apareix una gran llum. Camina ràpidament cap a ella encara que cada vegada té
menys energia, les seues cames ja no aguanten més i cau en un forat. Al mirar
cap amunt observa les seues visites plorant, vestides de negre, sense parar
d'observar-la. Uns segons després es troba ofegada amb la terra que li tiren
damunt. Ha trobat l'eixida del laberint, del laberint de la seua vida.
Irene González Serrano
CAMÍ
Un home sol
corre pel mig del parc, sense que el destorbe ningú . Està atemorit, fatigat…
L'home es troba un xiquet , amb el seu pare i un baló, jugant a la gespa. L'Home sospira.
Després, veu un jove i una jove junts, en un banc, al
costat d'una font, abraçats. Enamorats. Ell somriu.
Més avant, veu un home amb la seua dona i el seu fill,
passejant, feliços, pel camí. L'home es gira. Troba uns avis asseguts al banc,
al costat d'una font, parlant. Ell plora. Desapareixen . Desapareix tot.
L'home es desperta, aterrit, sorprés. Està en una
habitació blanca, amb un televisor, un seient i el seu llit . Entra un metge amb
una dona major , la seua dona. L'home tanca els ulls . Desapareixen .
Desapareix tot.
Borja Tèllez Rodríguez
EL LLIMB
M'afanye per
arribar ràpida casa, hui tinc una sensació diferent a altres dies, observe el
carrer, desprès els cotxes però per un instat el reflex de la llum en el
cristall d'un cotxe m'atura. Des de llavors no recorde res més. El que sí que puc
assegurar és que per algun motiu volia arribar a casa més prompte del normal, no
pas pel sopar ni res d´això.
Em desperte, em mire
al mirall, i m'adone que arribe tard a classe. Pel camí tinc una sensació de tristesa, no sé per què però
sent com la calor s'apodera en pocs
instants del fred. Pense que està arribant l'estiu. De sobte la meua pell sent
com la temperatura canvia. Com si les meues forces tornaren. Mire el rellotge i
queden pocs minuts perquè tanquen la
porta de l'institut. M'afanye. Em
trobe en un carrer on no puc avançar. Mire al meu voltant i no trobe gent ni
res. Somric i em pregunte on estic.
Franklin Gualotuña
LLACS
És tardor. Unes inesperades vacances fan que
arreplegue el meu equipatge i me'n vaja a la casa del camp heretada dels meus
avis que van morir ací. La casa és antiga, d'un color fosc i amb olor d'humitat
per estar tancada durant tot l'any.
S'ha fet de nit, desfaig
l'equipatge per descansar. De sobte l'espill es gela per complet, i no me n'adone
fins que el gel es va desfent fins arribar a tocar els meus peus. Un aigua
dolça, calenta i suau que m'engul breument.
Tinc una sensació de plaer i d'enyorança, em recorda a un instant de la meua
vida però no sé com cercar-lo. L'aigua cada vegada es torna més calenta fins
que escolte un soroll que em fa recordar els meus avis. Especialment enyore
la meua iaia cosint en una cadira que estava coixa d'una pota.
Torne a sentir un altre soroll però aquesta vegada més fort. És un soroll d'un
bastó, casualment el mateix soroll que feia el meu iaio al caminar amb aquest.
Em desperte. Res ha canviat.
El silenci roman, però note que no estic sola i els meus difunts avis naden al
meu compás.
Leticia Ruiz Pérez
DELIT
“Quina meravella tornar a trobar-te!” dic en veure’t
novament. Mai vaig imaginar que els nostres cossos, mirades i carícies es
tornarien a trobar. Ací estàs tu, com sempre, assegut en la cadira que et va
regalar ella pel teu aniversari, portes aquella jaqueta verd botella que et fa
joc amb els ulls, i eixe toc d’alegria amb el teu somriure, sempre il·luminat.
El cigarret en la teua mà mai falla, un tòpic més. Em mires i fas un gest amb
la mà animant-me que m’acoste a tu; ho faig. Per què no vaig a fer-ho? No vull
arribar a eixe punt de la meua vida, com fan tots els que ara viuen, però vull
veure’t, recordar-te i saber més de tu.
Andrea Garcia
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.