Ara vénen els nostres microrelats. Tots han estat escrits per alumnes de 1r de Batxillerat.
Àngela Busó
La
Cerca de Cornie.
Cornie corria
pels carrers empedrats perseguit per un record.
Els pocs minuts
que havia passat trepitjant la prima línia
en mig de la vida i la mort li havien mostrat coses massa complexes
per a ser compreses per algú amb una ment tan ingènua.
I, encara que no
hauria d´haver aprés res de la seua visita a la ultratomba, un
sentiment de veracitat s'arraconava en el seu cor. Havia descobert un
dels secrets de la Dama de la Foscor, la Soledat.
Sense esperança
no hi ha desesperança, com podria un ésser realitzar tan àrdua
tasca si no fora per la falta d'il·lusions.
El xiquet va
decidir que s´havia d´aïllar del món per a trobar la resposta de
la pregunta que es feia contínuament.
-¿Mare, a on et
trobes?- li preguntava al cel.
Durant mesos
l'orfe va viure en els carrers de distintes ciutats, buscava la seua
progenitora en totes elles però mai conseguia localitzar-la. Ningú
es fixava en el jove i un cotxer descuidat va acabar amb la seua
vida.
A pesar de tot,
el xiquet va proseguir amb la seua busca. Preguntava per sa mare a
cada ànima errant.
Un esperit de
set anys i ulls translúcids el va guiar fins a ella.
Alba
Carrasco, IES Beatriu Civera
El
cas de Taup
El
senyor Taup va tindre un passat peculiar, ja que la seva mare, en
donar-lo a llum, va morir i el bebè, després de sortir de l'úter
de la mare, també, però passats uns minuts aquest va tornar d'entre
els morts i va reviure tan sols uns minuts després del seu
naixement.
En
l'adolescència, aquest sofria atacs de pànic que no el deixaven
dormir. Un dia, Taup li va preguntar al seu pare:
-Pare,
a quin fet es deuen els meus malsons i els meus atacs de pànic?
-Ja
és hora que sàpigues tota la veritat - li va contestar. -Fill, la
teva mare va morir en donar-te la vida i tu, després d'aquest
esdeveniment, vas morir... però transcorreguts cinc minuts vas
tornar a la vida... i tots ens quedàrem paralitzats. Puc dir-te que
tot el que t'ocorre ara és a conseqüència del teu passat..
Després
d'acabar aquesta conversa Taup es va desmaiar.
Passats
deu anys, dedicà la seva vida a la teologia i va començar com a
director en un institut mentre s'aficionava als fenòmens del més
enllà.
Jorge
Falcón, IES Beatriu Civera
La senyoreta Clock. Va estar
adequat el seu nom encara que fos pura casualitat. Tornava a nàixer,
i aquesta vegada els rajos de sol que entraven per la finestra la van
il·luminar com si fóra la primera vegada, descobrint l'arribada de
la primavera. La impaciència s'apoderava de la senyoreta, volia
créixer com més prompte millor per poder gaudir de llibertat i de
tot allò que l'envoltava, i el seu desig no va tardar a arribar, de
fet, cada vegada més ràpid. Sovint es quedava mirant aquella
estranya taca situada al terra de la seua habitació, que semblava un
rellotge...
Altra vegada es repetia la
imatge de les minyones amb cara d'estupefacció, ja estava
acostumada. Però aquesta vegada volia aprofitar la seua vida per a
trobar l'amor, aquell que tant havia desitjat, però que no va ser
possible per la rapidesa amb què passava la seua vida.
Aquell matí la senyoreta va
quedar terroritzada, sabia que no li quedava molta vida, però, com
podia ser això? Només havien passat setmanes... Va observar la taca
en forma de rellotge amb més deteniment, aquesta vegada, marcava una
hora, les nou.
Un altre part. La senyoreta
ja havia nascut però... qui eren aquelles noves persones? On era sa
mare? Va observar el rellotge. Les nou del matí.
Andrea López, IES
Beatriu Civera
Fa uns dies va
ser el meu aniversari. Un d'aqueixos
dies que esperes amb impaciència desitjant que arribe i que mai
acabe. On es reuneix la família sencera amb un
únic propòsit, festejar el dia del teu naixement.
Van trucar a la
porta. Vaig apropar-me amb l'esperança de trobar-me a
alguna persona que abans havia convidat a la festa.
Una dona velleta d'aspecte estrany, s'apropà a la porta i em digué: "Feliç aniversari, Caterina...". Em vaig quedar bocabadada. Com sabia el meu nom? Tot era molt estrany.
La dona va allargar el braç dient-me: "Agafa aquest present, és el mínim que puc fer per tu". Vaig agafar-lo amb cura i, entre dents, li vaig donar les gràcies.
Una dona velleta d'aspecte estrany, s'apropà a la porta i em digué: "Feliç aniversari, Caterina...". Em vaig quedar bocabadada. Com sabia el meu nom? Tot era molt estrany.
La dona va allargar el braç dient-me: "Agafa aquest present, és el mínim que puc fer per tu". Vaig agafar-lo amb cura i, entre dents, li vaig donar les gràcies.
Era una petita
caixa daurada, estava tancada amb un cadenat, darrere hi havia una
carta que deia: “Si
estàs llegint aquesta nota, no dubtes mai que t'estime. T".
Odie no comprendre les coses. Un impuls de còlera
i intriga va fer que obrira la caixa.
Dins hi havia un simple nom, el nom de l’enterramorts.
Dins hi havia un simple nom, el nom de l’enterramorts.
Després de
dies d'investigació, vaig aconseguir parlar amb ell. Ell em
digué que la meua mare, Teresa Colom, va morir embarassada de mi i
que miraculosament jo vaig nàixer. Ell em va entregar a una
família d'acollida.
Rosa María
Vázquez, IES Beatriu Civera
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.