Col.legi La Purísima- Torrent

MARGARIDA MÈRE

Margarida es va despertar com cada dia, el cel era clar, però a mesura que s'acostava la vesprada, la foscor cobria els jardins de Margarida Mère. Ja de nit la Sra. Mère passejava pel seu envejat jardí observant la lluna. De sobte, un home desconegut, no pertanyent al servei, creuà aquell vergel , fet que desconcertà a Margarida.Tenia uns trets anòmals: cames molt llargues i primes com la llana, braços curts... era una bèstia! . Margarida va decidir acollir-lo en la seua casa, ja que semblava ferit i cansat.

Passats uns dies, el nou convidat de la Sra. Mère encara no havia dit cap paraula sobre ell o el seu passat. Margarida no podia deixar-lo sol i va decidir donar-li treball com ajudant de jardiner sense donar-li importància als comentaris del servei.Un matí d'Abril mentre Margarida observava les creacions de Tier, com ella va decidir anomenar-lo, una minyona va aparéixer nerviosa amb la bona notícia del naixement de la primera hereva dels Senyors Clock. Margarida no va poder contenir les llàgrimes. Era una bona notícia però per què la seua germana i no ella? Tier s'adonà de la tristesa que envaïa a Margarida i a l'endemà ja no hi era, havia desaparegut. La Sra. Mère ,preocupada, començà una búsqueda intensa que no la portà enlloc, i tampoc a Tier.  Les llàgrimes de Margarida queien desconsoladament . Tier havia sigut el més afí a una família i ja no hi era. En aquest moment una llàgrima va caure a terra i el jardí va cobrar vida. Margarida no podia creure el que estava veient: del no-res va veure sorgir… un nen. Amb les mateixes característiques que Tier. La Sra. Mère va sentir que per fi era feliç. Era mare.Les dolentes llengües deien que aquell nen era obra del pecat però no era així. Ningú s'atrevia a descriure'l , però a Margarida solament li importava el seu benestar.

Cada nit observaven junts la lluna. Margarida tancava els ulls i veia clarament Tier, en el jardí, com si mai no se n'haguera anat.

Angelina Martínez Tamayo 1B

Col.legi La Purísima- Torrent

Gèlida

Era una nit d´hivern i la senyora Pruine estava a punt de donar a llum. La seua casa en mig del bosc no ajudava a l’esdeveniment que anava a ocórrer. Mentre tenia al nadó dins d’ella, durant els primers mesos d’embaràs, desitjava que la seua filla no poguera patir com ella ho havia fet. No hi havia pare, ningú sabia on estava i ella havia sofrit de solitud i de marginació. En el moment en què va nàixer la criatura, un vent gelat va obrir de sobte la porta  i va embolicar el nadó, aquest vent era el més fred que la dona havia patit i, de fet, va posar fi a la vida de la senyora Pruine, però no va passar el mateix amb la recén nascuda. Gèlida, aquesta brisa freda , va mantenir-lo viu, i la bèstia va cuidar la senyoreta Hearths paradòxicament amb el calor maternal de qualsevol mare. A l’edat dels catorze anys ,Gèlida va desaparéixer amb els records de la nena, tots excepte un de molt viu que deixà a la seua memòria: el seu naixement..

No passava un dia en què la Senyoreta Hearths no recordés aquest moment. Era un fet estrany que no tinguera records sobre moments tan importants en la seua vida, sobretot del catorzé aniversari , però el que més li neguitava era com es podia recordar del seu naixement i alhora no tindre la capacitat de sentir emocions com la por, la ira o fins i tot l’amor.

Quan la senyoreta Hearths, que treballava per als Mortson, va ser l’encarregada d’entregar el xiquet de la mà de garrí a la senyoreta Keaton, gaudí d’un moment mágic ja que allò que va sentir no l’havia experimentat mai, però la sensació era agradable. Ella sentia  felicitat, potser perquè eren els únics moments en què no se sentia como si tinguera el cor gelat.

Temps després la senyoreta Hearths va tractar de tornar a la casa on havia nascut amb el fi de sentir , si podia, les seues arrels. Va trucar , deu vegades, ningú va sortir-hi, i va esperar quasi dos hores , una espera que li va provocar un desassossec interior mai viscut i el pressentiment que la Senyoreta Keaton estava morta. Desconcertada i angoixada, s’endinsà en el bosc i ,de sobte ,un vent glaçat l’envoltà i va fer aparéixer un gèlid hivern a l’Agost.

L’angoixa de la senyoreta Hearths va desaparéixer però també tot allò negatiu que havia albergat fins eixe moment, fins i tot ella mateixa. Gèlida reclamava la seua destrossada filla, així ningú podria tornar a fer-li mal. Només complia la missió que una mare , la senyora Pruine, li havia encomanat al cel.

                                                                                  Carlos Alberto Tormo  . 1º B Batxiller

            Col.legi La Purísima- Torrent

Green

El senyor Scrupol no era com la resta de les bèsties. Mai va conèixer els seus pares, ni tan sols el seu vertader nom; només l´anomenaven senyor Scrupol. El seu cognom era l´únic recordatori que tenia de la seua família, i quan l´anomenaven, recordava que els seus pares, els senyors Scrupol, l´havien abandonat quan era un nadó en el pitjor lloc del món, fet que li provocava una gran ira.

El primer record que tenia de la vida era el dolor de la cremada que li van fer a la cama esquerra, només arribar a l´orfenat. Amb els anys es va convertir en un supervivient. En aquell lloc, on més del 85% dels xiquets morien per la desnutrició, malalties i pallisses, ell va sobreviure. A partir dels dotze anys, va passar de ser la presa a ser el depredador. Manipular i controlar era el que més li agradava i la seua primera víctima va ser el cuiner.

-  Tres menys, en queden deu - deia mentre la policia feia preguntes al personal.

Però no sempre va tindre tanta sort i moltes vegades havia de recórrer a la violència. Al llarg de les baralles va rebre dos punyalades al costat dret.

Amb el temps, va perfeccionar les seues tècniques manipulatives ; als setze anys, ja havia obtingut el control de l´orfenat, i als vint, ja treballava en el mercat negre. En poc temps es va guanyar un lloc, amb el nom de “Green”, àlies que rebia per la seua vestimenta verda i pel seu color d’ulls. Als quaranta, era la persona més poderosa en el mercat negre. Violència, xantatge o manipulació eren les seues eines de treball.

Però ell volia una altra cosa, venjança. El seu patiment quan era un xiquet, no el deixava viure i trobar els seus pares no va ser cosa difícil: uns quants contactes, una prova d´ADN i molts diners. Als sis mesos, ja coneixia els seus noms i residència. El seu pare s´anomenava Josef Scrupol, i la seua mare Ingrid Manson, tenien 85 i 83 anys respectivament. Vivien en una casa de camp, als afores de Highland, en un petit poble anomenat Oban.

No va tardar molt en trobar aquella casa i tampoc en dur a terme el seu pla. Només un fet li va impactar quan , des de la finestra, els va veure per primera vegada: no estaven a soles, un home amb una jaquesta verda molt semblant a ell cuidava dels seus pares. En entrar-hi, un tret li va travessar el cor , uns ulls verds es van clavar en uns altres i una veu sense escrúpols es va escoltar:

Perdona’m...germà.

Christian David Lorente Blanco.1º B Batxiller

Col.legi La Purisima- Torrent