EL JOVE SENYOR MAILON

Arriba el dia de la festa, i l’únic que desitje és veure-la de nou. Desde aquell día, tenia el cap a la lluna de València. Apareix de sobte baixant les escales de marbre, com si fóra l’actriu d’una pel·lícula. Sembla fins i tot més major, més madura. Pareix una dona. Sí, m’ho diuen les corves dels seus malucs que es mouen amb gràcia davall el seu vestit verd. Inspire profundament i em dispose a convidar-la a ballar. Avançe tremolós entre la multitud.

Una passa… Em mira i em somriu. Què expressió tan dolça la seua!

Dues passes… Torne a mirar-la. Alguna cossa ha canviat.

Tres passes… En efecte, la seua cara sembla apagada, també trista.

Cuatre passes… Quan més m’aprope, més arrugues li apareixen a la cara. Per cada pas que done, la filla dels Clock compleix cinc anys més.

Cinc passes… Sòc jo, o de sobte en té els cabells blancs?

Algú m’agafa del braç. M’ature. Era la mare, sempre tan oportuna. Torne a buscar-la amb la mirada. Està conversant i rient amb sa mare. Però… Oh, no! Ara, qui és qui?

Maria López Bellver   1r Batxillerat Ciències  Col·legi Pureza de María