EL
XIQUET DELS KAUC
Un dia de gener, la senyora
Kauc estava amb el seu home donant de menjar als ànecs, el seu animal favorit.
A ella, li agradaven molt totes aquestes bèsties petites. La senyora Kauc
estava embarassada del seu primer fill, però ella ja notava alguna cosa
estranya en ell. Al tornar a casa va començar a tindre moltes contraccions i es
va dirigir cap a l’hospital.
Després d’un dia de
patiment, la bèstia va nàixer. Al principi, tot el món pensava que el naixement
havia anat perfectament, però després d’un temps s’adonaren que el xiquet havia
nascut amb un bec en lloc de nas i boca.
Els senyors Kauc estaven
molt aterrits i van decidir ocultar-lo fins que es fera un nen gran.
Tots els dies havien
d’alimentar-lo amb menjar d’ànec, ja que internament també va adquirir el
metabolisme d’aquesta bèstia.
Va arribar el dia en què els
pares decidiren anar a un doctor perquè li realitzara un trasplantament. Era
una intervenció molt complicada i els tres integrants de la família Kauc
estaven veritablement preocupats.
Finalment, l’operació va ser
un èxit absolut, per fora aparençava una persona normal i corrent, però per
dins continuava sent un ànec.
CARLOS RAMIREZ. 2n Bat A
IES BERENGUER DALMAU, CATARROJA.
ESPERANÇA
EN RHYTHM
Dos de gener. Vuit hores del
matí.
El senyor Sheerow, conegut
com un científic frustrat, treballava a la seua fàbrica de xarops
especialitzats de manera minuciosa i particular, però amb una visió
col·lectiva. En tenia de tots els colors i maneres. El senyor Sheerow solia experimentar
amb persones, com ara la vella Karst, que després de provar el xarop de la
felicitat, va canviar el seu cos humà per un d’un ànec i el seu cap, per un
d’un gos; o el senyor Iberpix, que va despertar amb sis braços. Trencat de
dolor per les pèssimes observacions i per l’absència d’una mínima possibilitat
d’èxit, es va proposar resoldre les malformacions produïdes, a més d’ajudar a
persones nascudes amb elles.
Durant un any va provar
milers de fórmules, fins que, desesperat i impacient, va veure una petita
esperança dins d’un tub de proveta. Aquest xarop, coronat com Rhythm, descompondria els gens mal formats.
El senyor Sheerow ho va experimentar amb Roc, el fill adoptiu de la senyoreta
Keaton, el qual tenia una pota de porc en lloc d’una mà. El senyor Sheerow i la
senyoreta Keaton eren veïns. Per desgracia, no va funcionar. El fet de prendre
Rhythm va provocar que el nen canviara d’aspecte: ara era tres caps més alt,
continuava amb la pota de porc, però, a més, el seu cos estava recobert per
petites escates verdes.
El senyor Sheerow no entenia
d’impossibles perquè ell adorava la fàbrica i també el món, la fàbrica més
antiga.
SONIA JUAN. 2n Bat A
IES BERENGUER DALMAU, CATARROJA.
LA
FLAMA PERDUDA
Una parella està perdent
cada vegada més la flama de l'amor. La dona desitja que tot torne a ser com
abans. Un dia, la dona sent una gran calor al seu ventre, està embarassada.
Als sis mesos d'embaràs, la
seua panxa comença a brillar i a tirar rajos. Tot s'il·lumina i apareix un
xiquet amb una flama al front. Un dia de pluja el xiquet es mulla i cau
greument malalt. Es cura a poc a poc igual que el tamany de la seua flama.
Amb la por de la mort del
seu fill, els pares s'obliden dels seus problemes sentimentals. Tots junts
passen uns anys molt feliços. Els pares es volen com abans i la flama del
xiquet va fent-se més xicoteta.
Ara els pares es volen més
que mai. Un matí, la mare va a despertar al fill i al llit només troba cendra.
El matrimoni ix fora corrent per trobar el fill. No el veuen per enlloc. Només
senten un riure de xiquet que prové del cel.
Al mirar cap amunt veuen fum
que ix de la finestra de l'habitació del fill, de la seua bestieta, de la seua
nova flama, ara perduda.
MARC RODAS. 2n Bat A
IES BERENGUER DALMAU, CATARROJA.
Un dia com qualsevol altre, Maria va començar a
formar part d'aquest món, tan conegut per tothom i tan poc conegut per ella.
Però, a dir veritat, la seua aparença era menys comú per a la gent que el món
per a ella. No se sap ni mai se sabrà si es devia al seu cognom, Ferrer, o al
fet que sa mare menjà moltes llentilles mentre Maria estava al seu ventre, però
la criatura va nàixer amb dos braços amb forma de barra metàl·lica, la qual
cosa feia sentir culpable a la mare.
Maria va créixer i es va desenvolupar com la
resta dels xiquets. D'aquesta manera, els seus braços metàl·lics també creixien
a mesura que passava el temps. Durant l'hivern, aquesta malformació no suposava
cap problema per a la xiqueta ja que sempre vestia amb mànega llarga i ningú;
fins i tot els seus amics no van sospitar res. Però, com era d'esperar, els
problemes van arribar a l'estiu. Mentre els amics, veïns i familiars vestien
amb bermudes i anaven a la piscina i a la platja, Maria havia de portar
camisetes llargues i romandre a casa, la qual cosa començà a estranyar a tota
aquesta gent fins que un dia es va descobrir allò que només sabien la xiqueta i
sos pares. Evidentment, estem parlant dels seus “braços”. Des del moment del
descobriment, la vida de Maria canvià radicalment: començà a ser aïllada pels
amics i a ser motiu de burla per tot aquell que coneixia la notícia. Finalment
i després d’un llarg temps sofrint aquesta incòmoda i desgraciada situació, la
petita bèstia va decidir suïcidar-se, fet que va comportar que Maria Ferrer
despertara d’aquell terrible malson que tan mala nit li estava fent passar.
ISRAEL RIERA PERIS. 2n Bat A
IES BERENGUER DALMAU, CATARROJA.
FELICITAT
CEGA
Huit de març, en una
xicoteta comarca, va nàixer un nen, Shean Allen. Amb els ulls tancats, va
sentir la calor de la mà de la seua mare per primera vegada, però quan va
provar a obrir els ulls per a contemplar el món per primera volta, no va ser
capaç. Els seus pares, molt preocupats, van cridar el metge, que estava
netejant l’instrumental mèdic. Deprés d’una bona estona d’inspecció, va
determinar que el nen no podria obrir els ulls fins que tinguera vint anys,
quan els ulls s’hagueren desenvolupat per complet.
Els primers dies van ser
difícils, però aquella bèstia cega es va acostumar a l’entorn. Al mes, el
xiquet va començar a desenvolupar un “radar” com el de les rates penades, amb
la seua oïda era capaç de detectar les formes del seu voltant. Va anar
perfeccionant la tècnica fins que va arribar un temps en què podia fer vida
completament normal.
Huit de març, Shean va
complir vint anys i va anar al metge per a parlar de la seua operació. Després
d’una estona d’explicacions, el metge li preguntà directament: T’operaràs? Va
pensar tres segons i va respondre amb un moviment de negació, ell es va adonar
que així ja era feliç.
CARLOS BRAOJOS. 2n Bat A
IES BERENGUER DALMAU, CATARROJA.
LA
METAMORFOSI DE LUTITA SKARNS
En un país molt llunyà hi havia una parella anomenada senyor i
senyora Skarns que es van conéixer al restaurant del barri. Al cap del temps i
després de portar més de tres anys casats van tindre una filla.
Aquella filla va nàixer d'un embaràs que en un principi era
psicològic. La van anomenar Lutita Skarns, més familiarment, la senyoreta
Skarns.
La xiqueta va créixer els primers anys d'una manera normal, va
jugar al parc, va aprendre a caminar, va riure, va plorar. Al cap dels tres
anys i mig del seu naixement, va començar a mostrar estranyes habilitats per a
una xiqueta d'aquella edat.
La senyoreta Skarns va començar a llegir llibres amb tal
dificultat que ni un xiquet de nou anys llegiria, el senyor i la senyora Skarns
van començar a tindre molta por. Pensaven que era el començament de la formació
d'una bèstia.
Amb el temps, Lutita Skarns va créixer i li va anar apareixent una
capa de pell plena de lletres que cada vegada era més gruixuda. S'estava
convertint en una petita bestiola. Els companys van començar a agafar-li por i
a riure's d'ella.
Finalment, un dia a clase, la xiqueta va ser engolida per un
llibre davant de tots els companys i quan els pares sapigueren el que havia
passat, van caure en una forta depressió.
EVA SANCHIS. 2n Bat A
IES BERENGUER DALMAU, CATARROJA.
LES
LLUNES D’AUSTER
Les bessones Auster van nàixer del ventre d’una dona un tant
estranya. Va ser a les dotze d’una nit de lluna plena. Quan va nàixer una,
caigué un raig, quan va nàixer l’altra, començà a ploure.
La mare tenia una habilitat: era capaç d’agafar qualsevol cosa i
transformar-la en or, però, per desgràcia, s’anava acurtant la seua vida cada
volta que la usava. Ella sols l’havia fet servir una vegada, quan era petita
vivia al carrer perquè no tenia familia i hagué de transformar una roca en or i
amb això va poder viure.
Quan les bèsties va complir dos anys, mentres la dona estava fent
el sopar es va escoltar un soroll molt fort que va fer tremolar tot el sòl. La
dona, corrent, va anar on estaven les bessones i va veure que una s’havia
menjat la seua germana. La mare, aterrida pel que veia, va agafar la seua filla
de la mà i la va transformar en or, però com aquesta no li soltava la mà, la
mare va quedar petrificada junt a les seues filles. Començà a ploure amb
tempesta i des de aleshores l’estàtua apareix en la casa en dies de tempesta i
lluna plena.
ALICIA REVIDIEGO. 2n Bat B
IES BERENGUER DALMAU CATARROJA.
LA
INVENCIÓ
Tenia una ment molt brillant i era molt espavilat, per això Kanap
va ser el jove més sol·licitat de tota la província. Va edificar des d'un
laberint fins a un palau per al rei i la seua família.
Una nit abans de dormir, es va apropar al balcó des d'on podia
veure la immensa lluna plena que feia brillar tot l'estanc d'ànecs que hi havia
al jardí de la seua humil casa. Va creure, després d'estar contemplant al balcó
la gran lluna d'aquella nit, que podia arribar a explorar-la si tinguera algun
mecanisme o aparell que el subjectara en l'aire.
Després d'estar dotze nits treballant, ho va aconseguir. Gràcies a
la seua exuberant i creativa ment, va construir una espècie d'ales de cera amb
un suport que poguera resistir el pes del seu cos i poguera dur-lo fins a la
lluna. A conseqüència d'estar dotze dies en vetla, va restar al seu llit durant
un temps, on va somiar com mai ho havia fet.
Va somiar que al dia següent provava l'aparell que ell va crear
dies abans, i amb l'ajuda del seu fidel pare, Qamar, van poder sobrevolar la
terra iniciant el seu viatge des del balcó on se li va ocórrer la idea de
viatjar a la lluna.
Però amb el que no va contar va ser que per la resta de la seua
vida seria una bèstia alada.
CARLA GÓMEZ. 2n Bat B
IES BERENGUER DALMAU, CATARROJA.
LA PIGA
El senyor i la senyora Bernard esperaven un fill. Després de les
primeres nàusees, la senyora va intuir que no seria un naixement normal.
Després d'un temps d'espera, la bèstia va nàixer en una acomodada família. El
senyoret tenia una piga al nas, herència del seu avi. A mesura que anava
creixent, la família, cada vegada, li donava un tracte més fred i distant.
El xicotet de la casa, que ja no era tan menut, no tenia amics ni
anava a l'escola, es passava el dia amb el servei de la casa. Els seus pares
volien apartar-lo de tothom per a evitar comentaris, doncs a la piga, cada
vegada que complia anys, li eixien potes de pardal que furtaven xocolate a la
resta de bestioles del carrer.
El senyoret Bernard, amb deu anys, tenia aparença d'un home major,
al qual pràcticament no se li veia la cara i solament es contemplaven potes de
pardal. Quan la gent el veia, començava a córrer.
Un dia es trobava al parc i va veure com a una dona major li
faltaven al respecte i volien furtar-li el saquet de cuir. El senyoret Bernard
va espantar la gent i la dona es va adonar que la bellesa no està en les
aparences sinó en l'interior.
Des d'aquell moment, mantenen una bonica relació.
ANA BERNAL LAJARA. 2n Batx B
IES BERENGUER DALMAU, CATARROJA.
I A TU, QUÈ ÉS ALLÒ QUE ET LIMITA?
La guerra havia deixat a un poble devastat, les gents havien
perdut l'esperança i la il·lusió per viure, per seguir amb una vida que s'havia
vist enfonsada per un grup de persones amb una ideologia tan tancada que no
deixava pas al color, va dir Marco mentre buscava pa a les restes del mercat.
Marco havia nascut amb una malformació. Aquella bèstia na nàixer
amb tres mans i tres ulls, el poble el marginava únicament per ser diferent,
ignorava el poder de la seua intel·ligència.
Tot el món el jutjava i el rebutjava. El fet d’haver crescut al
carrer, amb fam, fred, solitud..., malauradament, li havia donat aquella
aparença limitadora a la seua vida.
El dia 1 de febrer del 1975, Marco opositava al SMA (Servei
Militar Antifascista). Era, clarament, un dels millors opositors per la seua
triple visió i els seus tres braços que el van fer imbatible.
Ningú pensava que Marco podia arribar a res en la seua desgraciada
vida, però així de capritxós és el destí, la seua diferència el va fer únic.
−AL SEU SERVEI, GENERAL MARCO −deien els militars que fa uns anys
el consideraven bèstia.
LIDIA PARREÑO. 2n Bat A
IES BERENGUER DALMAU, CATARROJA.
TAQUES AL
BAMBÚ
L'aparició d'una nova vida comporta al mateix temps la pèrdua d'una
altra. L'arribada de Kunfu al món proporcionà a sa mare la imatge de benvinguda
a la mort. A partir d'aquest moment la vida de son pare, Isra, va donar un gran
gir. Es va convertir en un pare treballador i responsable. Vivia immensament
feliç fins al dia en què s'adonà que les taquetes clares i insignificants amb
què va nàixer Kunfu s'estaven convertint en rodals enormes i negres que li
cobrien tot el cos.
MARIA FERRER. 2n Bat A
IES BERENGUER DALMAU, CATARROJA.
LA BÈSTIA
NASCUDA DE L'HOME
Feia fred, era tot fosc, a la cambra de l'hospital només hi havia
una suau llum que amb la lluna plena il·luminava el rostre del pacient. Feia
tres hores que havien operat Vicent, el primer home embarassat del món. Era
increïble, però una criatureta havia nascut de les seues entranyes. El xiquet
estava sa i aparentment era com qualsevol altre xiquet. No obstant això, tant
els metges com les infermeres li tenien por. Ràpidament es va anar expandint el
rumor que el xiquet estava maleït i que tots el que gosaven mirar-lo patirien
una desgràcia.
−Seria més humà llançar-lo al bosc amb les altres bèsties −li digué
la infermera al metge.
El pare va morir uns dies després, segurament pel fet antinatural
de donar a llum un home, encara que la gent li va atribuir la desgràcia a la
maledicció del nen. El xiquet ara estava sol. Ningú l'estimava, és més, tot el
món li tenia por. Les infermeres i metges van desfer-se de la bèstia
ràpidament. El nen va ser enviat a un orfenat, on va ser adoptat per una
família que desconeixia la maledicció. Dihuit anys després, en l'aniversari del
nen, la família viatjava en cotxe quan van morir tots en un accident. A
l'hospital encara es podia escoltar a les infermeres dir:
−La maledicció de la bèstia nascuda d'un home.
IES BERENGUER DALMAU, CATARROJA.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.