salutacions des de l'IES Sedaví! Com cada any en aquesta època, arriba la primavera, comencen les "mascletaes" i...el blog del Diàleg s'ompli de creacions d'estudiants de Secundària que, junt amb el seu professorat, han decidit de treballar una mica més. Enguany, els relats són plens de criatures meravelloses, com el llibre que hem llegit i treballat i com la pròpia vida. Així doncs, us presente els relats de les meues "bestioletes". Us demane disculpes (i a elles també) si se m'ha passat alguna errada ortogràfica o d'expressió. Estem d'exàmens i avaluacions i les presses i l'acumulació de treball fan que no sempre haja pogut estar al cent per cent. Si en detecte alguna en una lectura posterior, tractaré de solucionar-la abans de la trobada; si no puc, demane la vostra comprensió.
Ens veurem aviat!
La
rosa no punxa, sí la filla dels Simons. ¿Per què es així la
humanitat?. Tic-tac. Mentre la Caterina nada pels oceans. Tic-tac.
Ei, Mulay, em pots dur? L’adolescència arriba. Tic-tac. Si l’amor
és passió, serà fugaç? Maylon. Primer pla. Tic-tac. I aquell bes,
llavor de la passió dels joves... Mai. Tic-tac. On som? Keaton, veig
unes bèsties. Passava les primeres pàgines. Tic- Tac. Ja edat
adulta. Tic-Tac. Un any. Vella. Tic-Tac. Innocent em pregunte on és
la Senyoreta Clock?. Ni tic ni tac. Fi. Comprenc que morir no és
perdre la vida: morir és perdre el temps. I que la mort no es va
poder endur el coneixement abans que en tinguera la raó.
ANDREA
DÍEGUEZ, 2n BATX B
VIU, JOVE!
En
un temps i lloc molt llunyans, existia una dona d'edat desconeguda
per a tots els seus familiars i propers a ella. Cada dia despertava
amb un aspecte diferent i li variava l'edat com ho feia l'humor. Si
somiava, per exemple, amb llocs o persones que evocaven sentiments
alegres, despertava amb un cos i cara de qualsevol xica de setze
anys, però si sobtadament li donaven una mala notícia o la feien
enfadar-se envellia ràpidament. Tots estaven ja acostumats a les
seues particularitats i canvis però a vegades la gent que no la
coneixia la mirava amb un gest estranyat i ella s'adonava però no en
feia cas, era la seua vida i li agradava.
Cada
dia usalceu sabent que la vostra vida és una rutina però no feu cas
al fet que el temps passa i sobretot S'ACABA, a diferència de la
Vella Clocky no sou immortals i qualsevol dia, la vida s'haurà
acabat per a vosaltres. Així que riu, crida i plora si ho necessites
perquè cada segon que deixes passar mai més tornarà.
MARTA
TORRILLAS PRIETO, 2n BATX A
VISIÓ DES DEL PORXO
Havia
viscut sempre amagant-se sense saber per què ho feia. Quan era
xicotet l'ocultava la seua mainadera, quan va créixer va aprendre a
fer-ho a soles. Un dia va pensar la raó per la qual s'havia d'amagar
i no la va trobar; decidí deixar de tapar-se, i va descobrir que era
molt més lliure i molt més feliç. Des d'aleshores sempre va
mostrar a la gent tot el que havia estant ocultant durant tota la
seua vida, normalitzant la seua situació. Aquesta decisió li va
costar la seua relació amb la minyona però va descobrir que tots
amagaven un secret i que tots eren diferents, no tornà a
avergonyir-se d'ell mai més.
MARIA
PINO, 2n BATX A
ACQUA
Laia
sempre havia sentit una especial atracció pel mar, on tot és calma,
font d’inspiració, felicitat i amor. Ella volia dedicar-s'hi en
cor i ànima, encara que com que provenia d’una família humil de
poble pesquer l’única manera de fer-ho era mitjançant la pesca,
d’ací prové doncs la seua obsessió per aquesta.
Ella
era molt bona, així i tot es dedicava a fer-ho des la vora del mar
degut a les limitacions del gremi pesquer, el qual imposava que les
dones havien de quedar-se a terra, cuidant la casa, arreglant i
venent el peix.
Cada
nit somiava de fugir en vaixell, sense direcció, lliure, amb cants
de balenes de fons. Això estranyava perquè estaven extingides i a
més escoltava a una xiqueta cridant-la, laMENT lliurava.
Llavors
obrí els ulls i es dirigí al port on el pesquer estava a punt de
partir. S’hi infiltrà, i esperà el silenci per furtar una canya i
finalment complir el seu objectiu. Va llançar-la amb totes les seues
forces sense saber que no era ella qui anava a pescar aquella vegada.
Una força increïble va tirar d’ella i després d’un inútil
forceig caigué a l’aigua.
Mai
més van tornar a veure-la, era lliure.
RAFAEL
ALFARO, 2n BATX
ETERNAMENT FUGAÇ
Mailon
es va quedar encantat quan va veure entrar a l'hivernacle a la
senyoreta Clock, era preciosa, amb aquells ulls espantats, i també
notava, no sabia per què una gran innocència en la seua mirada, com
si tot al seu voltant fóra nou per a ella. A partir d'aquell dia,
s'acostava tots els dies a la casa, per intentar veure-la, de vegades
la veia a l'hivernacle, però la majoria de vegades, només per la
finestra de la seva habitació. Notava canvis en ella dia a dia,
semblava que cada matí creixia i es feia més dona, i ell
interiorment també creixia amb ella. Aquell dia, estava preciosa, un
nerviosisme i un anhel creixia dins d'ell, haguera desitjat anar cap
a ella i dir-li que estava molt guapa, i com d'enamorat n'estava. I
així ho va fer, va agafar la seua mà i van començar a ballar. Els
dos estaven feliços, compenetrats, com si estigueren destinats els
dos al mateix camí. Aquest va ser l'inici de la seua vida en comú,
totes les tardes quedaven a l'hivernacle, totes les tardes envellien
junts, i allí va ser on els van trobar agafats de les mans, jaient a
terra sense vida.
LAURA
BALAGUER, 2n BATX A
SENSE TÍTOL
La
senyoreta Brisiel, amb 27 anys va morir donant a llum a una petita
nena, anomenada Sherley, morena de cabells i d'ulls verds, d'un verd
hipnotitzant. Dos dies després, el recent adolescent, que es deia
Soiler, de setze anys, nomenat Enterramorts anava a dur a terme el
seu primer enterrament, el de la senyoreta Brisel. Aquesta mateixa
nit, després de l'enterrament, en els somnis del jove es va
aparèixer la cara de la difunta senyoreta Brisiel, del rostre de la
qual el jove quedaria enamorat sense poder oblidar-lo.
Després
de just 16 anys, Sherley una adolescent de radiant bellesa, de visita
a la tomba de la seva mare va creuar mirades amb el ben plantat
Enterramorts. En els següents dies la jove tornava diàriament, no
amb la intenció de visitar a la seva difunta mare sinó de creuar-se
alguna volta més amb l'enterrador. Després de gairebé un mes i mig
repetint diàriament les visites, l'enterramorts ja enamorat, es va
atrevir fer el pas de dirigir-la la paraula i li va dir ...
RUBÉN
MORENO, 2n BATX A
EL SENYOR BEOBACHTEN
Ens
vam conéixer i ens vam enamorar. Volia compatir tota la seua vida
amb mi. Al senyor Beobachten li van diagnosticar Progeria, una
malaltia que presenta envelliment brusc i prematur. I damunt, ell
patia monofòbia, el temps per a ell passava a una velocitat
aclaparadora. Passaven les nits i era incapaç de desfer-se de
l'insomni per la por que li donava morir, no hi havia cosa que li
preocupara més. Tots els matins s'alçava i deia frases del tipus de
"viu com si anares a morir demà" o "no perdes ni un
sol dia sense acostar-te al teu son". Era una persona vivaç,
que no li importava arriscar i perdre, aprenia dels seus errors i
deia que la seua única missió en la vida era fer feliç a algú. I
ho va aconseguir. Va fer que la seua mort deixara un buit immens en
la vida de moltes persones...Es va anar com el temps i em vaig
enamorar encanara més del seu record.
NOELIA
SÁNCHEZ, 2n BATX A
ARRIBADA L´HORA
La
senyoreta Clock contemplava amb la finestra oberta el paisatge que
oferia l´alba, quan s´adonà del niu que estava en l´arbre prop
d´ella. Hi havia un únic ou i estava trencant-se, per això la
senyoreta Clock hi centrà la seua atenció.
Mitja
hora després seguia contemplant l´escena amb entusiasme, sense
apartar-ne la mirada, i finalment el pardalet aconseguí eixir de
l´ou. Poc després la mare tornà on el pardal, la qual cosa provocà
que Clock esbossara un somriure en el seu vell i innocent rostre.
Experimentà aleshores una estranya sensació i va decidir tornar al
seu llit.
Començà
a pensar en les experiències viscudes del seu últim i únic any,
però tots els seus pensaments van ser envaïts per aquella
meravellosa sensació que li va produir l'arribada de la primavera:
el característic color de les fulles del arbres, l´aroma de l´aire
i la varietat de flors que abundaven el jardí.
La
senyoreta Clock, satisfeta i feliç amb el viscut, va visionar
mentalment aquest espectacle mentre esperava que arribara la seua
hora.
CARLA
BOQUETE, 2n BATX A
L’AMOR D’UN FILL
Woody,
tot i sabent que l’enterramorts no era son pare, no pensava en
altra cosa que no fóra una vida eterna al seu costat. Ja fóra
preguntant-li tots els misteris de la vida, jugant amb ell o viatjant
pel món.
El
que no sabia era que la Mort, la seua mare adoptiva, la qual Woody
sols volia per haver-li perdonat la vida, estava a punt de trencar-li
el cor.
Després
d’uns anys la Mort va matar l’enterramorts. Woody sabent que la
culpable era sa mare va decidir acabar amb ella. Finalment va acabar
amb ella. El que no sabia era la maledicció que arrossegaria de per
vida.
Transformar-se
en la Mort.
CÉSAR
ZARZOSO MEDINA , 2n BATX A
ELS DESTINE
La
nena de la família Destine va anar acompanyada de la mort des que va
nàixer. En cada dinar, en cada sopar, parlava als seus pares de les
seues premonicions: el ràpid creixement d’una xiqueta desconeguda
i la seua mort, la desaparició d’una nena a l’oceà, la mort
d’un xiquet degut a l’absència de fred... La senyoreta Destine
era ignorada pels seus pares, que ho consideraven tot com idees
pròpies de la infantesa, però La Mort, que sempre s’havia
comunicat amb la nena, insistia que havia de seguir transmetent
aquestes previsions. L’últim auguri fou el presagi de la seua
pròpia mort, el qual tampoc fou cregut pels Destine. El seu dia
arribà, i La Mort se l’endugué com havia fet amb la Senyoreta
Clock o amb el nen dels Bubel, els quals eren nens especials i
insòlits. Al més enllà, on eren duts per La Mort, quedaren aquests
xiquets, tractats al més ací com bèsties, per una eternitat amb
absència de distincions.
MARTA
BELENGUER, 2n BATX B
SENSE TÍTOL
La
veritat sobre la vida i la mort ens pot arribar en qualsevol moment i
al petit Cornie li arribà aquell matí en què es disposava a
enfilar-se a un arbre per observar més enllà dels murs de
l’orfenat. I va ser en eixos segons de la caiguda en que va arribar
a veure allò que era la vida: un camí ple de vivències tant
positives com negatives que desemboquen en la mort, una mera
prolongació d’aquesta. Va veure, a més, que per arribar a
viure-la caldria enderrocar tot tipus d’obstacles que ho
impedisquen.
Fou
per eixos segons únics que el petit Cornie, eixa mateixa nit, es
disposà silenciosament a escalar aquell mur que l’impedia viure i
emprendre un camí fins la llibertat lluny de totes aquelles
limitacions i obstacles que comportaven la vida a l’orfenat.
MAR
SÁNCHEZ, 2n BATX A
SENSE TÍTOL
Ja
feia temps des que aquella criatura havia estat vivint al jardí de
la tia Margarida. Tothom semblava estranyat amb la relació d’aquests
dos. Ningú l’acceptava. Com podia ser que una dona com la tia
Margarida i aquella aberració passaren tant de temps junts? Qui era?
O millor dit, què era? Els més supersticiosos deien que es tractava
del seu fill, altres pensaven inclús que podia existir-hi una
pertorbadora relació amorosa, i altres tot ajuntant les dos teories
parlaven d’una més pertorbadora encara possible situació edípica.
Ella prenia totes aquestes teories com a estúpids rumors d’eixos
tan habituals als pobles. Tenia en estima a la criatura, tot li
resultava indiferent en el moment en què s’ajuntaven. Gaudia amb
la seua companyia i oblidava el buit emocional que la seua
impossibilitat per a tindre fills i el fet de no haver trobat l’amor
durant els seus 52 anys de vida li havien creat.
No
era d’esperar que després de tant de temps la criatura se n’anara
per sempre. Potser els humans mai arribarem a entendre als monstres,
o potser els mostres siguen més humans que nosaltres. Fóra com
fóra, cap ser mereixia tal tracte.
La
tia Margarida deixà de viure.
GUILLERMO
MONTEJANO, 2n BATX A
A CADA PORC LI
ARRIBA EL SEU SANT
MARTÍ
Encara
hi ha d’ aquestes persones que es creuen tot allò que els
conten,
de les que proven de tot…com Martina. Però eixa rutina va canviar
el dia en què va nàixer la seua primera filla, l’Anna.
Tot
havia estat bé fins que en tingué lloc la cerimònia de benvinguda
al món d’Anna, quan una vella amiga de Martina, Rosa, li va oferir
un remei natural, que consistia en unes gotetes que havia que tirar a
la llet per evitar la varicel·la. Martina, com tot, s'ho
va creure.
Com
a conseqüència, en tres dies l’Anna havia pegat un estiró més
del que tocava. Quan passaren tres
mesos, pareixia que havien passat 14 anys. Aquesta ja es col·locava
roba de la seua mare quan encara no en feia ni cinc pams. Aquesta
creixia i creixia, sense parar. Martina no sabia què
fer, estava clar que aquell ‘’remei natural’’ només feia que
accelerar el creixement,
i per tant, la mort.
Cinc
anys després, Rosa va tindre un fill, Joan. Martina molt enrabiada,
va anar a la cerimònia de benvinguda. Va aparèixer amb un porc.
Ningú en sabia res, ningú s’explicava el perquè d’aquella
reacció. Martina el va apropar al Joan, aquest va ficar la mà
damunt del porc, quan a
poc a poc es va començar a convertir la seua mà en una pota de
porc. Aquest no en va morir abans de temps, però hagué de passar
bona part de la seua vida amb la mà embenada.
RAQUEL
GÓMEZ, 2n BATX A
HOLA, PETIT
Quan
els pollins van nàixer i van veure als altres animals saberen que
ells eren diferents, ells havien nascut amb vuit potes, dos caps i un
sol tronc; van sobreviure, fins que un dia el senyor Fers va vindre
amb uns homes amb bates que es van acostar i, de sobte, el món es va
tornar negre.
En
despertar el petit dels pollins sentia un dolor increïble a la
meitat del cos i no va notar el seu germà, va obrir els ulls i es va
veure dins d’una cel·la i davant d’ell estaven el senyor Scrupol
i un altre metge
-Un
d’ells no va sobreviure a la ntervenció doncs els vam juntar de
nou, l’altre pareix estable.
-El
circ el vol igual- va dir el senyor Scrupol.
Després
d’aquella conversa es va dormir i en aquesta ocasió va despertar
en un altre lloc, amb gent que el mirava. Dins la multitud va passar
la Mort i li va parlar.
-Pobret,
tu no tens la culpa, vols tornar amb el teu germà?
Ell
solament va dir sí amb el cap i la Mort el va abraçar, tot va
tornar a fer-se fosc, va tindre molta por d’aquell silenci fins que
va escoltar el bateig de l’altra part del seu cor…
LORENA
NAVIA MOLINELLI, 2n BATX A
L’ESPERIT DE LA LLIBERTAT
Alguns
anys després que la xicoteta Caterina va seguir el seu instint, sa
mare tornà al treball. Va començar a fer projectes i es va guanyar
la fama en la ciutat. Fou invitada a participar en la desfilada més
important de l'any i no va dubtar a acceptar. La seua elecció fou un
vestit llarg de colors blavosos amb xicotets dibuixos d'escates
platejades i el lluiria la seua altra filla anomenada Oceà, una jove
molt atractiva la qual va lluir el vestit de la millor manera
possible. Van guanyar la desfilada posant a tot el món en peu davant
d’aquella meravella. La mateixa nit anà tota la família al moll
com feien tots els dies per a parlar a l'aigua intentant contactar
amb Caterina. Sense esperar-ho, va aparèixer de l’aigua davall la
tènue llum de la lluna plena amb la seua preciosa i gegant cua de
sirena. Tots es quedaren gelats en veure semblant bellesa. Des d’eixe
moment van saber que era un esperit lliure i el més important és
que era feliç.
MIREIA
PÉREZ, 2n BATX A
EL NAIXEMENT
Va
despertar en un patí, estava tot en calma. Qui era ell? Què feia
ahí? No se'n recordava de res. De sobte va veure una jove dormida en
una cadira, es va apropar i la va mirar, no sabia qui era ella ni què
feia allí dormint plàcidament però es va enrojolar, era guapa i
pareixia simpàtica; ell estava nu i va veure un xal en una altra
cadira aixi que va decidir ficar-se'l per respecte a la jove que
dormia en la cadira.
De
sobte va recordar que no sabia què feia ahí ni tan sols el seu nom
o d’on venia, potser la jove sabia respondre totes les preguntes
que passaven pel seu cap com si d’estrelles fugaces es tractara. Va
dubtar a despertar-la, però aleshores més preguntes passaren pel
seu cap. Com reaccionaria ella? S’espantaria? L’ajudaria? Ella el
coneixia o no? Així va estar una estona dubtant, fins que ella va
obrir el ulls pel seu compte i el va veure davant seu amb el xal.
Primer es va quedar sorpresa, després va mirar cap a un forat que
estava en el terra i va somriure. Finalment va dir: “Sóc la
senyoreta Brisiely, a tu et direm el senyor Brot”.
RAFA
FERNÁNDEZ, 2n BATX A
L'OCELL
El
petit Cornie no hi era precisament feliç a l'orfenat. El que ningú
sabia era que a sota de l'aparença d'aquell nen silenciós es
trobava un gran secret que ell amagava com un tresor.
Un
dia, jugant, es va endinsar en el soterrani de l'orfenat , i es va
posar a buscar i inspeccionar entre totes les antiguitats que hi
havia. No va parar molta atenció, fins que va trobar quelcom
sorprenent. No es pareixia a res que haguera vist abans, aquella
espècie de material fosc tenia forma circular com un collar i tenia
dibuixat un ocell a un extrem. Cornie se'l va ficar con si fóra un
collar i màgicament es va transformar en un preciós ocell,
aleshores tot impressionat i ple de excitació, va provar
d'enlairar-se i eixir de l'orfenat. Ho va aconseguir sense cap esforç
i però per primera vegada des que tenia us de raó, mentre volava,
va assaborir la llibertat .Des d'eixe dia, esperava amb impaciència
que arribaren les nits per poder posar-se de nou eixe objecte i
enlairar-se pels voltants de l'orfenat, fins que un dia no va tornar
i no es va saber res d'ell mai més, ni del seu secret.
MANUEL
FERNÁNDEZ, 2n BATX
La
notícia de l'embaràs de Mika i Dan els va inundar de felicitat.
Tots dos, que vivien junts des de feia ja tres anys, eren del mateix
barri i des de petits van saber que els seus destins anaven de la mà.
Durant
els mesos d'embaràs les visites de familiars i amics eren freqüents,
però les de Soledat,
àvia de Dan, sempre eren peculiars. Soledat
era una dona gran amb provada fama de bruixa. Des de jove la seva
família renegava d'ella pel seu comportament i les seves nombroses
malediccions a tot aquell que creuava paraula amb ella. Mai se
la
va conèixer amb parella, per això a tots va estranyar el dia que va
tornar al barri, després d'una llarga absència, amb un nen de deu
anys, el pare de Dan. Al poble es va dir que no era fill seu, sinó
que l'hi havia robat a Àngela, la propietària de la casa que
netejava. Adorava al seu nét, i la notícia de l'embaràs va ser uns
dels pocs instants de felicitat en la seva vida.
Dies
abans del naixement, el cansament i la nostàlgia van envair a
Soledat.
Poques hores abans del sobtat avortament de Mika, Soledat
va morir. Aquest fet va sorprendre a la família, però aviat van
entendre el
que havia
passat. Dues setmanes abans de les dues morts, Àngela
va visitar a Soledat,
i li va prometre venjança.
ESTHER
MARTÍN, 2n BATX B
PER QUÈ NO CANVIES?
Era
ella qui no entenia que passava, se sentia estranya en un món on no
encaixava, que no estava fet per a ella. Encara així volia entendre
què l'envoltava, perquè era diferent de la resta de robots, perquè
li tancaven les portes i no podia expressar-se com ella volia, com li
agradava.
Va
començar a observar que encara que cada individu no és igual al del
seu esquerre ni al de la seua dreta, ella era menys acceptada que la
resta, el seu físic mostrava dos ulls, un nas, una boca, dos braços,
dues cames i no una pantalla, un ratolí, un teclat ni una bateria.
Va
ser així com arribà a la conclusió que el món està envoltat
d'androides, que són aquests qui et diuen com has de ser i com te
n'has de comportar, que no pots eixir-te del teu entorn perquè
deixes de ser un robot i et converteixes en una bèstia.
PILAR
PALOMARES, 2n
BATX B
La
tia Margarida se la mirà de dalt a baix: ja era quasi una dona.
Encara recordava quan era ben menuda i la buscava per a què li
llegira contes i li narrara històries. Feia poc que havia complit
els 17 anys i estava cada dia més bonica.
Ah!
Aquella època…! No va ser de les més fàcils per a Margarida. Va
haver de fer front a l’abandó de l'única persona que necessitava
al seu costat i va haver de cuidar sola a la criatura; per no parlar
de totes aquelles persones que creien que la seua filla no ho era en
realitat. Què tindria a vore que hagués nascut amb branques en lloc
de dits?
La
tia estava orgullosa del que havia aconseguit: Lignina havia crescut
sana i forta.
Qui
anava a dir-li que prompte Lignina s’enamoraria, i que, a la
pròxima primavera, en comptes dels ocells que feien els nius a les
seues branques, li brotarien uns dits normals on lluiria la seua
aliança.
MARTA
CERVERA, 2n BATX B
L'ADÉU DE LA MORT
Woody
no podia entendre com La Mort podia permetre que xiquets com ell
moriren tan prompte, pensava que l'acte més injust que fins ara
havia conegut era no deixar que un xiquet gaudira
de
la vida que es mereixia i fer que els seus pares visqueren amb el
càstig
de saber que el seu menut
havia mort. La Mort, que a tota hora observava el que feia Woody, es
va adonar
que ell
la temia i l'odiava perquè en qualsevol moment podia llevar-li
la vida com havia fet amb altres xiquets abans. La Mort, que havia
cuidat i havia ajudat a sobreviure a Woody durant tres
mesos en el bosc, no podia permetre que el seu propi fill l'odiara,
així que va elaborar
un pla per aconseguir que el seu fill escoltara
el seu testimoni. El pla que La Mort havia pensat era fer-se passar
per una
altra dona i
contar-li a Woddy que ella era la seua mare, era una bogeria
però no podia
permetre que el seu fill l'odiara sense primer haver-la
escoltada.
La Mort es va fer passar per la mare morta de Woody. Quan Woody
tornara al cementeri ella parlaria amb ell i mai més tornaria
a la seua vida.
NICOLE
JARA, 2n BATX A
EL JARDÍ DELS DESITJOS
Feia
tres mesos que havia deixat de cuidar el jardí de la senyora
Margarida. Ell era un gran jardiner, encara que no d’aquells que
simplement es preocupen per fertilitzar i regar les plantes quan cal,
o, ni molt menys, tallar el que no és recte i uniforme. No, aquest
home sabia i comprenia el llenguatge de la terra, cosa que redundava
en un accent exòtic en la seua parla quotidiana. D’aquesta manera
podia transmetre a la terra els senzills desitjos que la senyora
tenia per al seu jardí, negociant alguns termes, relacionats amb el
rec principalment. El jardí floria estrepitosament i perfectament
com ho havia establit Margarida, gràcies a l’educació i estima
amb què es tractaven terra i jardiner.
Encara
que no parlaven molt, el jardiner va agafar-li una gran simpatia a
Margarida, veia en els seus ulls certa nostàlgia pel temps perdut,
però sobretot soledat. Mai havia viscut amb cap home, ni volia,
sempre es va sentir atreta per l’altre sexe, però el que més
havia desitjat en la seua vida era ser mare. El noble jardiner,
emocionat, va demanar-li a la terra que li donara un fill a la
senyora. Aquesta, ho va fer, amb una condició, ell hauria de
desaparèixer.
OSCAR
QUILIS, 2n BATX B
FUGACITAT
Fa
calor i el parc està desert, la senyora White, seguda en un banc
comença a recordar tots els moments que va viure-hi quan era
xicoteta i no es pot creure que el temps passe tan ràpid i que ara
siga ella qui es passe les vesprades mirant embadalida com es
divertix la seua filla jugant. La senyoreta White cresqué molt
ràpid, era una xiqueta molt independent. Veia poc a la seua mare ja
que treballava molt i cada volta que la veia l'únic que feien eren
discutir. En una d'estes discussions la senyoreta White abandonà la
casa i no es van tornar a veure fins que 6 anys després la senyora
White va rebre una telefonada i li comunicaren que la seua filla
acabava de patir un accident de trànsit i es trobava en estat
crític. En arribar a l'hospital i veure-la va començar a plorar,
havia desaprofitat el temps amb la seua filla, s'havia perdut gran
part de la seua vida i va entendre que ja no podria recuperar-lo.
NATALIA
BAU TEMPORAL, 2n BATX A
UNA NOVA VIDA
La
xicoteta Caterina mai havia estat d'acord amb el món en què vivia,
cada pas que donava veia una injustícia diferent i mai va saber quin
era el seu lloc entre la gent. En canvi a Caterina sempre li havia
cridat l'atenció la idea de poder viatjar a l'espai i descobrir si
allà fora es trobava un altre món en què el que fóra que
existira, fóra millor que conviure amb les persones.
Després
de la celebració de la boda de la seua tia enmig de la muntanya,
Caterina es va endinsar un poc en el bosc escoltant un soroll que
segons pareix només ella podia escoltar. En entrar-hi, va trobar una
majestuosa nau d'abastament amb estranys personatges a l'entrada, que
l'invitaven a compartir la seua vida amb ells. Els va explicar que es
trobaven a una poca distància de la Terra, com convivien uns amb
altres i que sempre que volguera podria tornar per a visitar la seua
família. Caterina sense pensar-ho es va ficar dins de la nau amb els
seus nous amics i va decidir ser feliç amb la seua companyia.
I
es què si no eres feliç, has de buscar qualsevol manera de ser-ho.
PAULA
ZARZOSO, 2n BATX A
.EL
CAPRITX DEL TEMPS
Se
sent parlar del fill de la mort, de la filla del mar, del de
l'amor...però ningú parla sobre la filla del temps. Tan poderosa
com la veritat, nasqué fruit de l'avorriment i la solitud de son
pare, tenint per testimoni els mili-segons i l'esperança del
començament d'un nou any. Cresqué al pas de dones com Cleopatra,
Joana D'Arc, Maria Curie, Ana Frank o Frida Khalo; bevent de totes
les cultures durant segles, fou un ser tan savi con la pròpia Atena.
Malgrat això, era massa delicada per suportar totes les atrocitats
que es produïen al món, aquestes s'acumulaven a la seua memòria
matant-la de pena i impotència poc a poc. El Temps conscient del que
havia creat i culpable per l'estat de la seua filla, li demanà una
favor a un pintor surrealista espanyol, aquest permeté descansar la
seua filla dintre d'un quadre anomenat “La persistència de la
memòria”, on aquesta criatura roman mig dormida esperant ser
despertada a l'inici de millors temps.
SARA
CARMONA, 2n BATX B
MEMÒRIES
Margarida
tenia encara la pell suau quan va conèixer-lo. Passejava sense rumb
per la riba d'un llac. Feia calor, però portava aqueix vestit llarg
de la seua germana, el qual li feia semblar una heroïna de les
novel·les de Jane Austen.
Quan
es va adonar de la presència d'aquell xic, ell ja portava diversos
minuts observant-la. Va sentir com el seu cor donava una bolcada,
relliscà i sentí com el fred de l'aigua pujava pel seu cos, fent
que tot l'aire dels seus pulmons fóra expulsat de colp. Quan va
eixir a la superfície, l'últim que s'esperava era veure al jove que
havia provocat l'accident rient-se i ficat també al llac. La
sensació de fred li va calar profund fins als ossos, però es va
tornar agradable quan, després d'intentar assecar-se el vestit, van
passar la vesprada coneixent-se i enamorant-se. Molt temps després,
Margarida recordaria el seu primer amor després de veure a la seua
neboda amb el mateix vestit amb el qual el va conèixer. Fora, a la
balconada, la jove li va advertir del fred i ella, malenconiosa, va
contestar:
-M'agrada
el fred, em recorda coses.
PAULA
ESTRELLA CÁCERES, 2n BATX A
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.