Al senyor Tac, el cridaren de nit a l’oficina. Era tard i el cansament se li notava en els seus ulls verds. Hui tenia torn de nit, però tot  l´esgotament es va evaporar quan li varen dir que la seua dona estava de part! Va deixar l’uniforme damunt la gran cadira negra i va sortir tan ràpid com li varen permetre les seues llargues cames. La noticia l'havia pillat d´ imprevist, es suposava que encara quedava un mes perquè trencara aigües, la seua jove dona.

Va arribar al llindar de la porta i quan treia la pesada clau de la butxaca, la porta es va obrir i va eixir la criada corrent escales avall cridant . El senyor Tac va entrar amb por dins de la cambra on regnava un silenci sepulcral. Allí estava la seua dona pàl·lida, tombada al llit , al seu costat, sa mare, és a dir, la seua sogra amb el seu fill. Un fill sa, el petit senyoret Tac. Quan aquest va obrir els ulls, el senyor Tac es va quedar mut. En lloc d´uns ulls “normals”, de nadó, aquest tenia ulls, això si, de color verd, però no eren humans,... Eren un ulls de gat!!!!

Carles Castillo. IES LAURONA