Limbo

Era tan bell i infinit allò que havia vist allà fora, ara tot era blanc i l'únic que podia fer era caminar sense sentit ni rumb. Caminar d'un lloc a un altre sense ver ni escoltar res, esperant que alguna cosa passara.

- Hola...?, va cridar al fons blanc per enèsima vegada.

- Hi ha algú?

Res, només silenci. "Per que estic aquí? Com puc eixir-ne?", va pensar.

- Pots eixir-ne si vols,- va contestar una veu. Desconcertat, va mirar a totes les direccions fins a trobar un xiquet jugant.

- Qui ets?- li va preguntar.

- Sóc Limbo, una altra bèstia.
Van estar en silenci mirant-se l'un a l'altra.

- Per què no contestaves abans?

- Perquè no feies les preguntes adequades, petit Cornie.
- Com puc eixir d'ací?- Limbo es va alçar.

- Segur que vols eixir-ne?
El petit Cornie va recordar l'orfenat en què vivia.

- Vull estar en allò tan bell que hi havia fora dels murs.

- En el món? És un lloc difícil, n'estàs segur?

- Sí, millor que l'orfenat, qualsevol cosa.

- Com vulgues, però recorda que en eixe lloc a la veritat s'arriba en silenci i que el sentit a la teua vida li'l dónes tu.
- D'acord... Com puc eixir-ne?

- Solament has de despertar i obrir els ulls.

Ana Triana González, IES Beatriu Civera

  L’estrela de Woody

Woody era un xiquet de dotze anys, aquest noi sempre eixia de nit. Anava al parc i sempre s’asseia en el mateix banc a veure les estreles, li encantava mirar-les. Un dia com altre que s’havia escapat, es va trobar al seu lloc habitual d’observar estreles, un rodamón. Aquest li va dir que s’asseguera amb ell, que no mossegava.

Van veure una estrela fugaç. Ràpidament, Woody li va dir al rodamón, que s’anomenava Francesc, que demanara un desig. Francesc va desitjar eixir de la indigència i al dia següent es va trobar un dècim de loteria en terra. El va agafar i la mateixa nit es va adonar que li havien tocat cinc-cents mil euros. El primer que va fer va ser contar-li-ho a Woody, que acabava d’arribar al banc. Woody li va dir que era seu, que l’havia comprat de matí. El rodamón va tornar-li el dècim, i Woody i la seua família, en assabentar-se’n van donar-ne la meitat a Francesc per ser tan humil i li van donar hostalatge a sa casa per sempre.

Woody va trobar al seu millor amic i el desig de Francesc va ser complit.

Joan Durà, IES Beatriu Civera

I, com que jo no demane als meus alumnes res que jo no siga capac de fer, també publique el microrelat que jo escriguí per intentar que s'hi animaren:

 

 

UNA DONA COM UNA ALTRA (un xicotet record per a Beatriu Civera)

«Jo només vull ser una dona com qualsevol altra...»

Cada volta que visitava la casa d'una d'aquelles senyores, en aquells salons atapeïts d'obres d'art, divans, butaques, taules i aparadors; amb aquelles riquíssimes tauletes de fustes precioses, plenes de te i pastes de formes i colors infinits, sentia el mateix raonament: «Un ventre sense fruit és un ventre inútil.»

I ella se n'allunyava amb aquelles paraules foradant-li les parets del crani: «Un ventre que no guarda un fill és un ventre mort».

Però, com podia ella no tindre un ventre mort?

«Les dones han de ser mares per a sentir-se dones de veritat.» I ella volia sentir-se una dona de veritat.

Però, qui voldria tindre amb ella la intimitat necessària per engendrar un fill? Cada volta que tocava un ésser viu podia sentir com l'alè de la vida en fugia... Un ésser viu...

No era capaç d'assimilar que aquelles senyores assoliren la plenitud que, repetidament, se li negava a ella, senyora de totes aquelles senyores, de totes les dones, de tot allò que era viu sobre la terra...

I madame Hollowy va trobar la solució: i si no era amb un ésser viu?

Àngela Busó, Ies Beatriu Civera